Al Tibidabo: coronant el cim de Barcelona.

Divendres passat vam decidir-nos a fer, novament per l’entorn de la Serra de Collserola, una ruta un xic més agosarada pel que fa a visibilitat; el recorregut seria Carretera de les Aigües, Ideal Pavillon i Tibidabo, incloent el pas per indrets històrics de Collserola, alhora que ens duria per algunes de les zones preferides de passeig dels barcelonins, sempre concorregudes per caminants, corredors i ciclistes.

La ruta pròpiament la vam iniciar al Monestir de Pedralbes, una de les mostres de gòtic català més notables de Catalunya, en tant que monestir reial, on reposa la Reina Elisenda de Montcada; sortint d’aquí, pugem a través del Parc de l’Oreneta, antigament els terrenys d’una finca rural, que va ser assaltada poc just després del cop del juliol de 1936, de la que queden només algunes restes.

Prenent una drecera ascendent, en breu ens vam plantar a la Carretera de les Aigües, el camí va continuar cap a l’esquerra, tot seguint el popular passeig, on, tal com ens esperàvem, vam aixecar curiositat. A tal efecte, portàvem unes targetes on es descriu breument la nostra activitat, per donar a aquells més decidits que ens van preguntar.

Encara a Carretera de les Aigües, vam agafar la bifurcació que mena a la Font del Mont amb la intenció d’encarar les escales del mateix nom, un tram més que respectable de 430 graons que suposen un repte per la condició física de qui s’hi enfronti. Per aquest camí es fa drecera cap la part superior de Vallvidrera i la carretera que porta cap al Tibidabo, l’objectiu final del dia.

Amb tot, i ja en el camí que ascendeix cap al cim de 512 metres, no el vam agafar d’immediat, ja que abans vam optar per desviar-nos per la carretera vers la nostra dreta, per tal d’arribar a l’anomenat Ideal Pavillon, un edifici de considerable interès a mitja alçada al vessant de la muntanya.

Potser veient la seva façana actual no us cridi especialment l’atenció, però l’edifici és un antic hotel de luxe que va funcionar a la dècada dels 20 del segle passat, i que després va canviar d’usos, passant per l’abandó fins convertir-se en els apartaments que són ara. Us recomano veure el vídeo que hem enllaçat a la fotografia de dalt.

Ara sí, i de nou a la bifurcació que porta cap al Tibidabo, just al capdamunt de les escales ja esmentades, vam començar a pujar el tram final, tot carenejant cap al Tibidabo, ruta en la que, fregant el peu de la Torre de Collserola, i passant per davant l’accés del parc d’atraccions, vam acabar a les portes del temple del cim de la muntanya: el temple Expiatori del Tibidabo, construcció de gran valor artístic, construït entre 1902 i 1960, reconegut arreu del món com un indret simbòlic de la Ciutat Comtal, i visible des de molts quilometres al voltant.

L’Oriol va optar per un abillament d’aire molt local, del tipus que podria portar un veí de la zona, en l’època de la postguerra, per a fer una petita excursió per la serra. Els pantalons de pana són una peça molt associada amb roba “de feina”en la nostra part d’Europa, i son molt adients per a activitats de camp, essent còmodes i resistents. L’únic inconvenient, que la pana és un  material gens “fresc”, però com que el més fort de l’estiu ja ha quedat enrere, es poden portar sense molt de sacrifici. El cobrecaps va ser una gorra plana, novament, típica de les nostres contrades.

La selecció de roba és prou propera als estils actuals com per a no suscitar massa atenció entre els vianants però té el to retro que constitueix en element identitari d’aquestes sortides, i que la gent reconeix.

Per una altra banda, el Dani va anar més enrere en “l’armari del temps”, prenent com a inspiració l’aparença dels que podríem anomenar els pioners en les activitats de lleure i el que ara diem “esports d’aventura”, als volts de 1930. Els elements més cridaners són, segurament, els pantalons tipus “breeches”embotits en botes altes de cordons. La gorra és un model amb un disseny peculiar, de caire clarament sport. La camisa-polo té el popular coll apuntat, envoltat per una corbata de tipus casual – això de corbata casual segurament sobta avui dia, quan l’ús d’aquesta peça està bàsicament associat amb abillaments de vestir, però a l’època de referencia, dur corbata estava  molt més generalitzat que ara, essent un complement d’ús quotidià molt més comú, per qualsevol activitat, i és per això que hi havia més varietat, per atendre els diferents requisits. Les corbates de punt, normalment més estretes, de forma rectangular i amb els extrems quadrats i no apuntats, eren una tria popular per a completar conjunts esportius.

No cal dir que l’aparició d’una persona així vestida indefectiblement atreu mirades, justament perquè l’aspecte és molt característic d’èpoques ben llunyanes, però això és el que té el “retroexcursionisme”…

Oriol Miró Serra – Daniel Alfonsea Romero

2 d’Octubre de 2020

Versió Castellana