Carretera de les aigües i Pedra de Collserola.

La Carretera de les Aigües és una via que normalment estaria força concorreguda en un dia de pont com era el nostre, però en ser la climatologia poc favorable per la previsió de pluja, aviat es va demostrar que només els més agosarats compartien camí amb nosaltres… però ens vam trobar prou gent com per a no passar desapercebuts, i diverses persones es van interessar per la nostra activitat, arran que la nostra aparença els despertés la curiositat vers el retroexcursionisme (#retroexcrusionimse).

La primera meitat del recorregut per la Carretera de les aigües ja ens era coneguda, ja que es basava en arribar a Font del Mont pel mateix camí de la setmana passada, agafant aquesta vegada el camí que tomba a la dreta, seguint la pròpia Carretera, perquè ens entenguem tots.

Es un tram còmode de fer, on tota la pista serpenteja seguint la serra, regalant-nos vistes sobre una ciutat enfosquida per la pluja suau, clima dominant aquell dia. En aquest tram comptarem fins a quatre fonts, de manera que tenim garantida l’aigua, per reomplir les cantimplores, avantatge gens menyspreable.

Arribant gairebé al final del popular passeig, girarem a l’esquerra i emprendrem la pujada de la Carretera de Vallvidrera a Barcelona fins el trencall del Camí de Can Borni, que ens deixarà darrera del cim del Tibidabo; però fem un incís, que el camí te la seva pròpia història.

Es un camí força més ombrívol, ja que recorre més la mitja alçada, cosa que ens brindarà una natura més variada que trobada amb anterioritat. Travessem sobre la via, actualment en reformes, del funicular del Tibidabo, on podrem apreciar un talús de considerables dimensions que indica que aquesta fou una obra feta a consciencia.

Fent aturada, per reposar forces amb un petit àpat, a la font que hi ha darrera els vivers de Can Borni, descobrim que alhora serveix de parc municipal, segons sembla coincidint amb l’horari l’obertura del parc d’atraccions, que no se’ns ajusta en aquest dia. No descartem visita, si ens podem adaptar a les condicions esmentades.

Des d’allà, ja emprenem el darrer tram fins al destí programat, la Pedra de Collserola, que reposa en una zona boscosa propera al camí principal, i a un corriol força emprat per excursionistes i ciclistes,  per la qual cosa no és difícil de trobar si saps el que cerques.

Aquesta pedra megalítica va ser identificada a causa dels indicis d’alteració humana, consistents en unes perforacions esculpides, semblants a cubetes, comunicades per solcs; la funció original d’aquests elements és desconeguda i es presta a especulació,  però la hipòtesi més probable apunta a un ús religiós, i la presència d’un roc així modificat indica que el Tibidabo ja va ser escollit com a lloc de culte i cerimonial des de temps immemorials.

És lamentable observar que aquesta resta històrica, malgrat la seva situació prou recòndita, tampoc s’ha salvat dels grafiters, no sabem si per despreci al patrimoni,  simple incultura… o una barreja de tot.

Parlem ara de les nostres aparences. Per aquesta sortida, l’Oriol va tenir la idea de representar un soldat de l’Exèrcit Popular de la República, en els darrers mesos del conflicte, en plena retirada cap a la frontera. Aquesta vegada, el fet de no dur armes ni equipament militar s’hi diu bé amb la impressió buscada, en pensar que, en aquesta época, amb la guerra completament perduda, els soldats republicans, desanimats i resignats, havien perdut, generalment, l’esperit combatiu, i abandonaven el seu armament juntament amb l’esperança… i per camins i corriols caminaven vers l’exili.

El seu aspecte més destacat seria la manta creuada, el sarró i el passamuntanyes, sent la primera i la tercera vitals en un mes de gener-febrer de 1939. La manta a més es foradada pel mig a mode de capot tant per la neu com per la pluja.

A sota, però, s’ha triat una guerrera de pana, diferent a la model 26 reglamentaria, a mode de jugar amb la il·lusió que es una de les forces que a l’abril del 38 van ser desviades de la zona Valencia-centre per parar la ofensiva franquista que va dividir la república, on la pana i aquest tipus de guerreres inspirades en certa manera a la anglesa eren més comuns. De la que, a més, s’ha tret tota insígnia identificativa de grau i cós per tal de passar més desapercebut.

Quedant aïllades de la bossa central i operant la resta de la guerra a Catalunya.

Al seu torn, el Dani va tornar a inspirar-se en l’aspecte dels excursionistes de c. 1930. Com en ocasions anteriors, els pantalons breeches són, segurament, la peça que més evoca un sportsman d’aquella época; una camisa d’estil workwear combina bé, i completem el conjunt amb una gorra plana,  flat cap que diuen els anglesos, naturalment amb el vol ample que s’afavoria en aquells anys.

Aquest abillament és identificat immediatament per l’espectador com quelcom vintage encara que no el sàpiga situar exactament – comentaris, més o menys dissimulats, com “sembla sortit d’una pel·lícula” ens demostren que la part “retro” del retroexcursionisme l’hem acomplert…

Oriol Miró Serra – Daniel Alfonsea Romero

9 d’octubre de 2020

Versió Castellana