GALERIA DE RECREADORS:

Sergent d’infanteria (cap d’escamot)

Exèrcit «Nacional», Guerra Civil Espanyola

Segons el «Reglamento Táctico de Infantería» de 1929, en la seva edició de 1938, un escamot estava constituït per tres esquadres, cadascuna a càrrec d’un caporal, que estaven sota el comandament d’un sergent; i aquest (igual que els caporals i els soldats, excepte el tirador i el proveïdor del fusell metrallador) estava dotat d’un fusell o mosquetó.

En base a aquesta informació, vaig decidir recrear el que seria el típic cap d’escamot en la Guerra Civil Espanyola, un sergent armat amb fusell i amb el corresponent equipament de fuseller.

Seguint amb aquest objectiu de representar un soldat típic, la meva intenció va ser intentar ajustar-me el més possible a l’uniforme més generalitzat durant la guerra a l’(autodenominat) Exèrcit Nacional, que era el del reglament de 1926, ja que, a diferència del que va ocórrer en l’Exèrcit Popular de la República, al costat revoltat es va mantenir, en línies generals, la uniformitat de preguerra.

La guerrera de tropa del reglament d’uniformitat de la immediata postguerra és la peça més freqüent en recreació quan es necessita aquest uniforme del 26, ja que és molt semblant a la que ens interessa. La diferència més notable és la bocamàniga, que en la postguerra és més guarnida, amb forma apuntada, mentre que anteriorment era més senzilla, «llisa i sense botons», com resa el corresponent text. El problema és que la bocamàniga de la guerrera de postguerra no porta puny doble, de manera que no es pot descosir sense que ens quedi la màniga massa curta. Hi ha alguna (escassa) evidència de guerreres modificades que porten aquest tipus de puny apuntat, però en qualsevol cas, és una excepció i convindria evitar-la.

Com que els recreadors de la Guerra Civil no tenim les múltiples opcions de què gaudeixen els que es dediquen a períodes més populars, com la Segona Guerra Mundial, i no tenim la facilitat d’adquirir en línia tot el que ens convingui amb uns quants clics, l’ús de la guerrera de postguerra, tot i ser incorrecte, és generalment tolerat.

En la meva guerrera vaig afegir, com correspon en teoria, una parella d’emblemes d’infanteria en les puntes de coll, que han de ser «emmirallats» – les empunyadures de les espases miren a l’interior. Naturalment, també els galons de sergent, en “panecollo” daurat sobre fons negre per infanteria.

Els pantalons que anaven amb aquesta guerrera són els que el reglament diu «pantalons polaina», també coneguts com «granaders». Aparentment, el model original es va anar simplificant, reduint el nombre de botons de les «polaines» i substituint els originals semiesfèrics per altres més simples, de manera que es van veure diferents patrons d’aquests pantalons. Els «granaders» es van abandonar en el reglament de postguerra, per la qual cosa és més difícil trobar-los, i tampoc hi ha opcions senzilles per obtenir reproduccions, encara que se’n poden localitzar, algunes d’elles simplificades, retallades a l’altura de turmell. Els meus són d’aquests, i estan combinats amb polaines de llana tipus bena, i mitjons enrotllats al turmell, una de les variants que es veuen en les imatges d’època.

El barret és el característic “gorrillo” isabelí. Els sergents podien usar opcionalment el ”soutache” doble, vermell i daurat, del barret d’oficial, encara que mantenint la borla senzilla en vermell, però era tant o més freqüent que portessin el de tropa – aquesta va ser la meva elecció, tot i que, per descomptat, amb el galó de sergent al front, disposat de la manera particular als “gorrillos”.

Pel que fa a l’equipament, consisteix en un corretjam «Carniago» (força nou, i per això, sense gaire pàtina), amb les tres cartutxeres per munició i el tahalí, de què penja la baioneta (nota 1). La xapa incorpora l’emblema d’infanteria. A part d’això, vaig afegir complements de campanya: bossa de costat, cantimplora i tassa, peça aquesta que es veu subjecta en diferents posicions en el corretjam, en les imatges de el període.

El fusell Mauser model 1893 que completa el conjunt era, juntament amb el mosquetó model 1916, l’arma més habitual. Aquest 1893 és una rèplica en fusta.

A part de tenir cura dels aspectes uniformològics, una altra cosa important si volem aconseguir una impressió històrica més correcta és procurar arreglar-nos el cabell amb un estil adequat per a l’època; en els anys 30 la norma era que fos curt pels costats i el clatell, i més llarg en la part de dalt, a triar entre diversos estils; l’ús de «gomines» o pomades era habitual. En el meu cas, al encarnar un sergent, és perfectament acceptable el bigoti. En coherència amb la imatge de suboficial veterà, l’estil és el tradicional, no el tipus retallat i finit més de moda. Considero que tenir cura aquests detalls, sempre que es pugui, aporta molt de cara a evocar una imatge pròpia de l’època que estem recreant.

Nota 1: aquest corretjam és una acurada reproducció, de la mà de l’artesà Dani Vives, de «Cueros de Guerra».

Daniel Alfonsea Romero

Fotografia: Diego Muñoz Fe

30 d’ocutbre de 2020

Versió Castellana