Notes sobre ordre de combat (I):

«Postures per desplaçament tàctic amb fusell»

per Daniel Alfonsea

Sovint, en les recreacions, veiem als «veterans» alliçonant als menys experimentats en la manera adequada de moure’s amb el fusell a les simulacions de combat, per assegurar que no s’adopten postures anacròniques. L’objectiu d’aquest article és analitzar el rerefons històric d’aquesta qüestió, i proporcionar uns arguments fonamentats sobre les postures més correctes.

Aclarim que encara que en el títol parlem de «desplaçaments tàctics», aquest és un terme modern; en l’època es parlava de moviments d’ordre de combat.

Com a punt de partida, prendrem el Reglamento Táctico de Infantería de 1929, en vigor durant la Guerra Civil, ja que un dels objectius de la instrucció bàsica és imbuir al soldat uns coneixements tant teòrics com, en particular, pràctics, amb una metodologia basada en la repetició, que busca que s’adquireixi memòria muscular dels moviments.

Veurem que en l’article 22 de l’R29 s’esmenta que serà la posició de «suspendre armes» la que s’adoptarà per a desplaçaments «a peu ferm» (s’entén que es refereix a quan no s’ha ordenat arma a l’espatlla). Recordem que en l’art. 20 es descriu «suspendre armes» així: s’agafarà l’arma amb la mà dreta per sobre de l’alça i s’elevarà, inclinant la boca del canó cap endavant fins que estigui a una distància d’uns 30 centímetres de l’espatlla dreta.

Per al «pas lleuger» indica expressament que les armes es duran sempre en suspensió, sent l’única diferència especificada que el soldat recolzarà la mà dreta (amb la qual sosté el fusell) al maluc, i amb l’esquerra subjectarà la beina de la baioneta.

Quines altres referències trobem al R29 sobre com portar el fusell als desplaçaments tàctics? Com no és d’estranyar, haurem de buscar en els apartats de «Ordre de combat», que tracten de les formacions, desplegaments i disposicions per focs i avenços.

En l’art. 113 es diu que la tropa portarà el fusell horitzontal. Resulta obvi que és una adaptació del «suspengueu», consistent a sostenir l’arma per un punt més proper al seu centre de gravetat, posició més còmoda i pràctica. El «suspengueu», tal com es descriu en l’apartat d’instrucció d’ordre tancat, serveix per a desplaçaments curts, però no per a recorreguts més llargs. En l’art. 138 afegeix que el pas lleuger o a la cursa seran els recomanats per a moviment en terreny descobert, i sostenir el fusell de la manera descrita, horitzontal, és la més apropiada.

És important remarcar que el «suspengueu armes» és una posició que existia des de feia dècades en els reglaments espanyols, i també en els d’altres països, així com la variant de transport horitzontal de la mateixa; i que es va mantenir durant uns quants anys més, també de manera general. A tall d’exemple, vegem un parell d’il·lustracions, tretes de reglaments d’abans (nord-americà, període Primera Guerra Mundial) i després del període 1936-1939 (israelià, posterior a la Segona Guerra Mundial, basat en el britànic).

Al cap i a la fi, aquesta postura és còmoda i deixa el braç esquerre lliure, el que serveix per equilibrar els moviments, de manera que és pràctica fins i tot corrent per terreny accidentat; i es pot mantenir durant temps prolongat.

Un cop establertes les bases reglamentàries, cal corroborar que la seva aplicació s’estenia a la pràctica en campanya, i no ens serà difícil trobar fotografies d’època en què els soldats efectivament porten el fusell de la manera prescrita:

Novament, es pot constatar que aquesta postura es va mantenir en ús comú durant uns quants anys, com ens mostren moltes imatges de la Segona Guerra Mundial:

I, de fet, durant força més temps, com ho prova que diversos dissenys de fusells d’assalt de les dècades posteriors a la Segona Guerra Mundial incorporessin nanses de transport, precisament per facilitar portar l’arma suspesa; per exemple, el L1 A1 britànic o el M16 nord-americà.

És aquesta l’única postura que utilitzaven els soldats en aquesta època per desplaçar-se en ordre de combat? La veritat és que no, i trobarem altres que eren freqüents, en situacions de moviment en àrees on hi hagués un risc més imminent de trobada amb l’enemic, i es cregués necessari tenir el fusell en una disposició que permetés utilitzar-lo amb prestesa.

En l’R29 no es contempla específicament semblant postura, encara que sí es fa referència, en l’apartat del combat cos a cos amb baioneta, a les postures «de guàrdia», que s’associaran en altres textos amb l’ordre «previngueu».

Com veurem, en la pràctica, en ordre de combat, s’adoptaven altres postures a part del «suspengueu», postures en què se sosté el fusell amb les dues mans.

Una primera postura bàsica es correspon al “tercegeu armes», que apareixerà més endavant en els reglaments espanyols; aquesta postura es troba en els reglaments d’alguns exèrcits de l’època, com el nord-americà, però no és molt comú en la teoria, encara que en la pràctica està normalitzada.

Una consideració pràctica a favor d’aquesta postura és que es considerava més segur portar el fusell apuntant cap amunt, no solament en cas de tret accidental, també per evitar colpejar o fins enterrar el canó (recordem que els fusells eren més llargs, especialment amb baioneta calada), i la posició tercejada s’adequa bé a això; també per a desplaçaments per terreny ferèstec, on el fusell pogués entrabancar o xocar.

Portar l’arma tercejada da era una postura que ja es considerava suficient pel que fa a prevenció, de manera que la observem en tropes que es desplacen per zones amb possible presència enemiga; i un bon punt de partida per a altres, de manera que es varia l’angle i encarament del fusell d’acord a la necessitat, i la culata pot passar a estar sota el braç i l’arma més de costat, adaptant, de fet, en moviment, les posicions de prevenció. D’aquesta manera, es podia passar ràpidament a «cos a terra» i adoptar la posició de tir apuntat; en les variants més properes a les posicions de «guàrdia», també servia en situacions en què s’anticipés el combat cos a cos, i fins i tot per fer un tret d’emergència des de la cintura. En suma, s’adaptava la posició segons la percepció de risc de contacte amb l’enemic.

Naturalment, aquesta postura es va seguir utilitzant després de la Guerra Civil, com podem veure en aquesta selecció d’imatges de la Segona Guerra Mundial:

A diferència del que hem estat explicant, la infanteria dels nostres dies rep entrenament per desplaçar-se tàcticament d’una altra manera, portant les seves armes en una posició d’alerta que permet portar-les immediatament a la posició de foc, que es caracteritza per tenir la culata adjacent o ja en contacte amb l’espatlla, depenent del nivell d’alerta.

Tinguem present també que els moderns fusells d’assalt (o carrabines, que estan guanyant preponderància) tenen una ergonomia diferent, i a més són més lleugers, més curts i tenen menys retrocés perquè la munició és de menor calibre, la qual cosa es presta a un ús tàctic diferent que comporta diferents postures de maneig; fins i tot les corretges poden tenir diferents possibilitats de configuració, que faciliten aquestes disposicions.

Recapitulant, com podem comprovar en fotografies d’època, normalment, els soldats en ordre de combat dels anys 30 (i 40) portaven els fusells suspesos, tercejats o en variants de les postures preventives, depenent de si interessava prioritzar el moviment, per a la qual que la millor elecció era la primera postura, o l’alerta, per a la qual era preferible alguna variant de les segones, ajustada a el nivell de risc percebut, segons la imminència de la necessitat de fer foc o fins i tot lluitar cos a cos.

Ja per acabar, us presentem una comparació de fotografies, per il·lustrar algunes de les posicions més aconsellables, de les que es veuen en fotografies d’època, per a desplaçaments en ordre de combat, i algunes de les que s’haurien d’evitar:

18 de desembre de 2020

Versió Castellana