Si preguntem a un forani, interessat o no, ens dirà que una trinxera es «un forat a terra», i no li faltarà raó. Si recorrem al diccionari ja citat ahir trobarem que «Zanja o defensa que permite moverse y disparar manteniendose a cubierto», descripció força encertada i que podria tancar aquestes línies ara mateix, però no ho farà. Ja que en ambdós casos la informació que falta es:

La gracia de les trinxeres es la seva evolució.

Al que dedicarem les següents línies, tot indicant que jo ho consideraria la base de la fortificació durant la guerra civil a Espanya, i es que tot, des de el niu de metralladora en casamata al més potent refugi neix d’una primigènia rasa a terra.

Partirem d’una trinxera petita, feta amb més o menys pressa i que ja ha aturat el cop tot estabilitzant un front, i que tot i que forma una línia defensiva aquesta no es seguida. Basant la seva força en el foc creuat, de manera que el següent pas serà intercomunicar les diferents posicions creant una autentica línia que pot ser millorada amb diferents opcions.

Aquesta unió canviarà segons el moment i situació de la guerra civil que parlem. Si bé al principi, i fent un parèntesi en la seva evolució, seran quasi rectes amb el temps s’aniran complicant tot creant S, fruit de l’evolució de l’arma aèria i artillera, que posa de manifest que una línia recta es més fàcil de batre per una metralladora d’avió.

Un cop hem unit els primers elements podem optar per reforçar-la, sigui fer-les estructuralment resistents o amb posicions de combat o refugis aïllats d’ella alhora que connectades, permetent la circulació de tropa en tot moment. En el nostre cas donarem la prioritat a la opció de dotar-la de elements de combat, que suposadament faran més falta.

Òbviament, si la trinxera s’ha convertit en el nostre medi de vida, després crearem refugis i xaboles a les que li donarem la utilitat que creguem necessària, podent ser de diversa complexitat.

Un cop feta la primera estructura, la passarem a reforçar. Aquest reforç dependrà del moment i situació, si es una zona relativament prop de l’acció o tenim escassetat de material podem tirar del tros i aprofitar pedra del terreny, fusta, planxes metàl·liques o el material de fortuna que es trobi.

Si tenim material i temps, fins i tot podem formigonar les parets de la trinxera i estructures de reforç com poden ser els pous de tirador, nius en casamata, refugis i altres variants. Fent realment forta la estructura.

Arribant d’aquesta manera a una posició d’allò més forta i preparada per resistir tant bé com es pugui. Però ens oblidem una cosa, i aquesta es el camuflatge, per que mentre hem fet això hem creat una cicatriu humana a la terra que es pot reconèixer des de l’aire.

Per evitar tal circumstancia procedirem al camuflatge. Aquest pot ser de branques, lones, aprofitament del terreny o material local. Hi ha tantes opcions com materials i ments humanes.

I amb això hem acabat una trinxera més o menys idíl·lica, procedint a exemples d’altres usos més enllà del combat, ja que com hem dit el forat a terra es el principi de tot. Un refugi d’un aeròdrom de segona línia, el diposit de materials, la trinxera de comunicació o evacuació de la trinxera de combat que acabem de construir…, en tots els casos ens permetrà accedir o guardar objectes de manera més segura que al ras.

Donant per acabat en aquest punt el redactat, i no havent entrat en els orígens de la trinxera, que això dona per molt joc, però no patiu que hi ha temps i no descarto entra-hi.

Oriol Miró Serra

13 de Maig de 2020

Bibliografia: Diccionario de historia militar, Desde los reinos medievales hasta nuestros dias