Archivo de la etiqueta: sant llorenç de munt

La Mola, patrimoni i experimentació.

Sí, hem tornat a Sant Llorenç de Munt, però aquesta vegada per afrontar el monument mític: el monestir al cim de La Mola, que arreu hem trobat anomenat Monestir de Sant Llorenç de Munt. Ho farem tot carenejant des de Coll d’Eres entre alzinars de gran bellesa que us donaran un passeig de vora set quilometres, entre ombres, des d’on la setmana passada vam fer el Montcau i la Cova Simanya. És a la pràctica la tercera bifurcació de les que tenim per triar a Coll d’Eres que ens durà a un camí sense excessives dificultats i conegut per força gent.

Ja en ruta, com hem dit des de Coll d’Eres, que ja coneixem i sabem arribar per la ruta anterior (enllaç a ruta anterior), comencem pujant, suau i per un camí ample de nom La Carena del Pagès, que permet circular amb les precaucions sobrevingudes des de fa uns mesos. Es un camí sense grans sorpreses ni desnivells, exceptuant un parell de descensos de relativa importància on potser haureu de posar un xic més d’atenció donada la natura de la pedra local. Res greu, no patíssiu pas, i que ens duran a l’indret anomenat El Morral del Drac, lloc on sí que haureu de parar atenció per no errar el camí, ja que si es cert que ambdós variants us duran al monestir, les seves diferencies són notables.

Dos són les variants, la de la dreta, i la més difícil, que mena per la cinglera entre paisatges de tanta bellesa com perill que porta al Cingle dels Cavalls, i d’allà al monestir; la de l’esquerra, la més concorreguda i fàcil fa camí a través de la roca en un camí empedrat. Pareu atenció, que la diferencia en les senyals es poca, però gran en les condicions del trajecte.

Nosaltres, en dubtar del camí a seguir, en comptes de consultar el mapa, vam preguntar a un home quina era la ruta, al que ens va contestar que «si fa no fa…», tant era una o l’altra. Vam triar…la de la dreta. Cal dir que ja ens ho podríem haver olorat a la poca estona, que aquella via no era «la normal», però vam continuar.

En qualsevol cas, la ruta triada va resultar prou exigent i no exempta de perill; ens va dur per un abrupte camí a que passava a tocar de la cinglera durant la major part del recorregut, només interrompuda en un parell de trams on vam travessar una mena de túnel natural i un alzinar, on, reconeixent certa intranquil·litat, ens podíem relaxar pel fet de caminar, ni que fos un tros, sense estar pendents de tenir una caiguda lliure al costat. Ruta de la qual no ens penedim malgrat hagin passat els dies.

I es que vam fer molt més que caminar amb equipament antic, vam haver de grimpar, gatejar i escalar, però sobretot prendre una lliçó que tot i sabuda mai està de més recordar. Vigilar al teu company, no tenir pressa i que qui marca el ritme és el més lent. La seguretat i l’arribar a casa no entenen de presses, companys. I si bé es cert que si tenim alguna fotografia d’aquell episodi, admetem que són poques atès l’interessant recorregut, però com suposareu…teníem altres preocupacions al cap.

Cal dir que després d’aquest trepidant i feréstec recorregut, totes les peripècies van tenir el seu premi: les magnífiques vistes des de dalt de La Mola (1103 metres), i el seu Monestir romànic, refet entre finals de Segle XIX i inicis del XX, amb prou cura per ser considerat un dels pocs monestirs romànics purs i que ja surt citat l’any 986. Si no hi heu estat…aneu-hi, ens ho agraireu.

Ara però tocava encarar la tornada, no sense abans consultar el mapa, sent aquest modern, i es que farem retroexcursionisme en roba, però cara a la orientació molt millor un mapa actual, no ho creieu així?

Ara si, pel camí «normal», molt transitat i popular, i a fé de Déu que es notava la diferència – només us direm que per allà pujaven famílies amb canalla petita i gossos, i entendreu que aquesta ruta era molt més assequible. Per cert, que en els darrers trams de la tornada, vam poder apreciar en conjunt i a distància el camí alternatiu que havíem seguit a la pujada, la qual cosa ens va fer valorar més l’experiència. La qüestió es que arribats de nou al Morral del Drac entràvem al camí que havíem fet hores abans, pujant el que abans havien estat baixades, cosa que en si no hauria de significar massa diferencia excepte que ens vam desviar cap a l’indret anomenat Els Òbits, que ja havíem vist des del monestir.

Ens trobem en una mostra de aprofitament humà de coves, algunes amb paret i tot, i que si fem cas del sutge del sostre, la cosa ve de llarg, i amb llegenda inclosa. No deixeu de picar l’enllaç per saber més, i es que trobareu des de l’ús per corrals a una de les Carlinades.

I aquesta vegada si, ja encarem la tornada fins al ja citat centre d’informació del parc de Coll d’Estenalles, des d’on havíem sortit ja feia vora cinc hores.

En aquesta ocasió, sobre les nostres aparences, no hi ha realment molt a afegir al que us hem anat comentant en entrades anteriors.

Tots dos vestíem conjunts civils; el de l’Oriol més genèric, compost de diverses peces que li donaven una aparença vintage, prou com per complir amb l’etiqueta de retroexcursionista; a destacar, la jaqueta de quadres, una peça clàssica, i d’un gruix que ja comença a ser necessari entrada la tardor, sobretot a primera hora o si el cel està cobert. El passamuntanyes tampoc sobra en aquests moments. Els pantalons, d’un material fort i resistent, compleixen perfectament. Les botes altes de cordons proporcionen una bona subjecció a la part de turmell.

Dani va portar una altra de les seves aparences evocatives de 1930, un altre cop amb els pràctics breeches, aquesta vegada combinats amb borseguins i mitjons a manera de polaines. El material de la jaqueta assegura la protecció de vent i de la pluja, de manera que aquesta elecció cobreix de qualsevol sorpresa que la meteorologia de la tardor, sovint variable, ens pugui donar. La gorra aquesta vegada és una flat cap de tall típicament britànic; el material, un tweed a quadres, és tot un clàssic per la campinya.

Oriol Miró Serra – Daniel Alfonsea Romero

23 d’octubre de 2020

Versió Castellana

La Mola, patrimonio y experimentación.

Sí, hemos vuelto a Sant Llorenç de Munt, pero esta vez para afrontar el monumento mítico: el monasterio en la cima de La Mola, que en todos lados hemos encontrado llamado Monestir de Sant Llorenç de Munt. Lo haremos cresteando desde Coll d’Eres entre encinares de gran belleza que os darán un paseo de alrededor de siete quilometros, entre sombras, desde donde la semana pasada hicimos el Montcau y la Cova Simanya. Es a la practica la tercera bifurcación de las que tenemos para elegir en Coll d’Eres, que nos llevará a un camino sin excesivas dificultades y concurrido por bastante gente.

Ya en ruta, como hemos dicho desde Coll d’Eres, que ya conocemos y sabemos llegar por la ruta anterior, empezamos subiendo, suave y por un camino ancho de nombre La Carena del Pagès, que permite circular con las precauciones sobrevenidas desde hace unos meses. Es un camino sin grandes sorpresas ni desniveles, exceptuando un par de descensos de relativa importancia donde quizá deberéis poner un poco más de atención dada la naturaleza de la piedra local. Nada grave, no sufráis, y que nos llevará al sitio llamado El Morral del Drac, lugar donde si que tendreis que poner atención para no errar el camino, ya que si es cierto que ambas variantes os llevarán al monasterio, sus diferencias son notables.

Dos son la variantes, la de la derecha, y la más difícil, que circula por el peñasco entre paisajes de tanta belleza como peligro que lleva al Cingle dels Cavalls, y de allí al monasterio; la de la izquierda, la más concurrida y fácil hace camino a través de la roca en un camino empedrado. Estad atentos, que la diferencia en las señales es poca, pero grande en las condiciones de trayecto.

Nosotros, en dudar del camino a seguir, en lugar de consultar el mapa, preguntamos a un hombre cual era la ruta, a lo que nos contestó que «más o menos…», no importaba la una o la otra. Elegimos…la de la derecha. Hace falta decir que ya nos podríamos haber olido al poco rato, que esa vía no era «la normal», pero continuamos.

En cualquier caso, la ruta elegida resultó bastante exigente y no carecía de peligro; nos llevó por un abrupto camino a que pasaba a bordeando el peñasco durante la mayor parte del recorrido, solo interrumpida en un par de tramos donde cruzamos un símil de túnel natural y un encinar, donde, reconociendo cierta intranquilidad, nos podíamos relajar por el hecho de andar, ni que fuese un trozo, sin estar pendientes de tener una caída libre al lado. Ruta de la cual no nos arrepentimos a pesar de que hayan pasado días.

Y es que hicimos mucho más que andar con equipo antiguo, tuvimos que trepar, gatear y escalar, pero sobretodo tomar una lección que a pesar de ser sabida nunca está de más recordar. Vigilar a tu compañero, no tener prisa y que quien marca el ritmo es el más lento. La seguridad y el llegar a casa no entienden de prisas, compañeros. Y si bien es cierto que si tenemos alguna fotografiá de ese episodio, admitimos que son pocas atendiendo al interesante recorrido, pero como supondréis…teníamos otras preocupaciones en la cabeza.

Cabe decir que después de este trepidante y arriesgado recorrido, todas las peripecias tuvieron su premio: las magnificas vistas desde arriba de La Mola (1103 metros), y su monasterio románico, reconstruido entre finales de Siglo XIX e inicios del XX, con suficiente cura para ser considerado uno de los pocos monasterios románicos puros y que ya sale citado en el 986. Si no habéis estado…id, nos lo agradeceréis.

Pero ahora toca encarar la vuelta, no sin antes consultar el mapa, siendo este moderno, y es que haremos retroexcursionismo en ropa, pero cara a la orientación mucho mejor un mapa actual, ¿No lo creéis así?

Ahora si, por el camino «normal», muy transitado y popular, y vaya que si se notaba la diferencia – solo os diremos que por allí subían familias con críos pequeños y perros y entenderéis que esta ruta era mucho más asequible. Por cierto que en los últimos tramos de la vuelta pudimos apreciar en conjunto y a distancia el camino alternativo que habíamos seguido en la subida, cosa que nos hizo valorar más la experiencia La cuestión es que llegados en Morral del Drac entrabamos en el camino que habíamos hecho horas antes, subiendo lo que antes habían sido bajadas, cosa que en si no tendría que significar demasiada diferencia excepto que nos desviamos hacia el lugar llamado Els Òbits, que ya habíamos visto desde el monasterio.

Nos encontramos con una muestra de aprovechamiento humano de cuevas, algunas hasta con pared, y si hacemos caso del hollín del techo, la cosa viene de largo, y con leyenda incluida. No dejéis de picar el enlace para saber más, y es que encontrareis des de el uso para corrales a una de les Carlistadas.

Y esta vez si, ya encaramos la vuelta hasta el ya citado centro de información del parque de Coll d’Estenalles, desde donde habíamos salido alrededor de cinco horas.

En esta ocasión, sobre nuestras apariencias, no hay realmente mucho que añadir a lo que os hemos ido comentando en entradas anteriores.

Ambos vestíamos atuendos civiles; el de Oriol más genérico, compuesto de diversas prendas que le daban una apariencia vintage, lo suficiente como para cumplir con la etiqueta de retroexcursionista; a destacar, la chaqueta de cuadros, una prenda clásica, y de un grueso que ya empieza a ser necesario entrado el otoño, sobre todo a primera hora o si el cielo está cubierto. El pasamontañas tampoco sobra en esos momentos. Los pantalones, de un material recio y resistente, cumplen perfectamente. Las botas altas de cordones proporcionan una buena sujeción en la parte del tobillo.

Dani compuso otra de sus apariencias evocativas de 1930, de nuevo con breeches, aunque esta vez combinados con borceguíes y calcetines subidos, a modo de polainas. El material de la chaqueta asegura la protección del viento y de la lluvia, por lo que esta elección cubre de cualquier sorpresa que la meteorología otoñal, a menudo variable, nos pueda dar. La gorra esta vez es una flat cap de corte típicamente británico; el material, un tweed a cuadros, es un clásico para la campiña.

Oriol Miró Serra – Daniel Alfonsea Romero

23 de octubre de 2020

Versión catalana

El Montcau – ja hem fet un mil!

Fer muntanya no és difícil, el que costa una mica és trobar una zona de muntanya prou popular i que alhora pogués donar imatges aptes per xarxes, i es que no hem d’oblidar que en temps de pandèmia i sense actes públics, les xarxes han adquirit una importància vital, però al mateix temps no hem de perdre el contacte humà directe. En definitiva, aquest va ser el motiu de creació del retroexcursionisme (#retroexcursionisme).
Com sabeu, portàvem temps trepitjant Collserola, i per no córrer el risc d’esgotar-la, vam canviar a Sant Llorenç de Munt, massís amb rutes prou populars, que ens permet arribar a la gent alhora que pugem l’aposta de muntanya, essent el nostre primer objectiu el Montcau, de 1056 metres d’alçada, i tenint com objectiu secundari la Cova Simanya.

El punt de partida fou el centre d’informació del parc natural situat a Coll d’Estenalles, des d’on surt una pista còmoda i ampla que permet una circulació sanitàriament segura en els temps que corren, i que ens portarà sense cap mena de dificultat a un alzinar situat a Coll d’Eres, bifurcació a tres destins, essent el Montcau un d’ells, concretament el que tomba a la vostre esquerra. El cim del Montcau destaca per la seva forma arrodonida des de ben lluny, el camí ben aviat comença a pujar i el pendent es va fent més fort, però en cap moment insalvable per algú en un mínim estat de forma.

Potser l’única dificultat és el tram final, a causa de la pròpia natura del terreny rocós de la muntanya. Un cop coronat el cim, tindrem unes vistes privilegiades, que ens permetran contemplar des les primeres neus dels Pirineus fins els perfils que marca la costa mediterrània. Aquest panorama de per sí sol ja representa un premi a una pujada que, sense ser excessivament dificultosa, ja podria ser el final d’una sortida matinal.

Però no es el cas, tracteu amb dos elements que intentem experimentar amb els equips alhora que trepitgem país, i com que el primer objectiu havia estat cobert en menys temps que havíem calculat… vam atacar el segon, la Cova Simanya. Sortint un altre cop des de l’alzinar, però seguint l’únic camí que descendeix dels tres que s’hi troben, anem fent descens entre alzines, tot seguint una torrentera amb senyals que l’aigua havia baixat forta poques hores abans; és difícil perdre’s i sortir del camí, si anem seguint les pilones indicatives.

Perdre’s no, però desorientar-se si, i per culpa nostra de no haver revisat el mapa que portàvem, i es que en cert punt del camí, i ja a la vista l’indret anomenat El Marquet de les Roques, estranyats de no haver trobat la cova encara, vam decidir comprovar la direcció, tot descobrint que, si bé no ens havíem equivocat de camí, si que havíem passat per alt un corriol i ens trobàvem al Collet de Llor, al peu d’unes crestes rocoses de gran bellesa, que tot i no ser l’objectiu, tampoc desmereix anar-hi expressament (o per equivocació…). No ens va quedar un altre remei que tirar enrere sobre les nostres passes, en un terreny que, i perdoneu la referència cinematogràfica, recorda a certes escenes de la pel·lícula L’ultim dels Mohicans. I si penseu que som uns exagerats…si més no permeteu-nos aquesta llicència romàntica.

La qüestió és que al final sí que vam trobar la cova, en una mena d’economia col·laborativa amb d’altres excursionistes que ens anàvem creuant, i que més tard ens retrobaríem.
La de Simanya és una cova de grans dimensions, de fins a 372 metres de recorregut mentre es recargola per les entranyes de la muntanya, i que, a jutjar pels rastres d’una excavació arqueològica recent, havia estat ocupada per humans en algun moment. No hem pogut trobar informació sobre aquestes tasques d’investigació, potser no finalitzades.

Òbviament, amb un recorregut de cova d’aquesta mena, cal una llanterna, i com nosaltres som així, portàvem una vella llanterna d’aquelles quadrades que segur més d’un heu utilitzat, ja sabeu, aquelles de forma rectangular i de pila de petaca, que emeten una llum groguenca i apagada.

Es en aquestes experiències que t’adones de com ha evolucionat la tecnologia, a millor, en aquest cas de manera molt evident. I es que a l’Oriol se li va escapar un «I amb això entràvem a totes bandes…i ben feliços!» cosa que et fa apreciar les millores que han suposat les modernes llanternes de leds que emprem actualment.

Seguint en la seva línia d’excursionista «vintage», el Dani en aquesta ocasió va escollir una altra aparença clàssica dels anys 30, de la que destaquen els «pantalons de golf» – «plus fours», o «més quatre», en llengua anglesa. Aquesta mena de pantalons van cordats per sota del genoll amb una sivella, de manera que els baixos cauen per sobre, formant bossa. És aquest vol el que explica la denominació original; «four» és, en teoria, el número de polzades que han de «sobrar» en els baixos per formar aquesta bossa davall del genoll, que és el que caracteritza aquest estil. Els «plus fours», amples i còmodes, són pantalons adients per activitats «sport» o de camp, i solen associar-se amb activitats dinàmiques en general – no seria pas per casualitat que el dibuixant Hergé va triar aquest abillament per l’intrèpid aventurer Tintin.

La jaqueta és també d’un estil adreçat al lleure, no en debades aquesta mena de peces es trobaven amb denominacions com ara «jaqueta de ciclista» o «d’esquí», entre d’altres, que donen una idea del tipus de persona per qui estaven pensades. Confeccionada amb un cotó del tipus emprat per gavardines, resistent a la pluja, i tallavent, és una bona tria per la tardor, o fins i tot per l’hivern per sobre d’un jersei. Són aquesta mena de jaquetes «sport» les que van inspirar els dissenys més moderns d’uniforme dels exèrcits dels anys 30.
Novament, els complements acaben perfilar la imatge vintage, amb una gorra amb vol de bon diàmetre, i una corbata informal, de punt. Les sabates bicolor també evoquen altres temps – en aquest cas, són de de construcció mixta, de cuiro i lona, ben apropiats pel camp.

Respecte la segona aparença del dia, es va optar una cosa més nostrada, la uniformitat del Regiment Pirinenc, darrera unitat militar a les ordres de la Generalitat de Catalunya, creada els primers temps de guerra civil espanyola per intentar compensar la predominança de les milícies en l’aparell militar. Per bé que fou dissolt al mateix temps que elles per haver-se d’integrar a l’estructura de l’exercit popular de la república.

Veurem un uniforme que defuig la loneta habitual en l’exercit espanyol, per entrar a la pana, més resistent i càlida cara a ambients de muntanya. Les polaines aporten protecció tant en matolls com la neu; al estar teixides en llana rebutgen en gran mesura la humitat, cosa d’allò més útil cara a l’entorn muntanyenc de l’Alt Aragó on, majoritàriament, van estar destinats els soldats del Pirinenc.

En el gorret, ressalta la insígnia del regiment: una flor de neu, molt indicativa de l’especialitat del regiment.

També es diu que eren una unitat més ben equipada que moltes altres, circumstància aquesta il·lustrada per una motxilla d’alta muntanya i de gran capacitat. Manca de l’equipació l’armament i els efectes relacionats, com poden ser les cartutxeres, per raons òbvies, i els arreus d’alta muntanya com raquetes o piolets, per no correspondre’s amb les necessitats d’aquesta sortida. No així un bon gaiato, com a ajuda per caminar, imprescindible en rutes per un país muntanyós com el nostre.

Oriol Miró Serra – Daniel Alfonsea

16 d’octubre de 2020

Versió Castellana

El Montcau – ya hemos hecho un mil!

Hacer montaña no es difícil, lo que cuesta un poco es encontrar una zona de montaña suficientemente popular y que al mismo tiempo pueda dar imágenes aptas para redes, y es que no debemos olvidar que en tiempos de pandemia y sin actos públicos, las redes han adquirido una importancia vital, pero al mismo tiempo no debemos de perder el contacto humano directo. En definitiva, este fue un motivo de creación del retroexcursionismo (#retroexcursionisme)
Como sabéis, llevábamos tiempo pisando Collserola, y para no correr el riesgo de agotarla, cambiamos a Sant Llorenç de Munt, macizo con rutas bastante populares, que nos permiten llegar a la gente al mismo tiempo que subimos la apuesta de montaña, siendo nuestro primer objetivo el Montcau, de 1056 metros de altura, y teniendo como objetivo secundario la Cova Simanya.

El punto de partida fue el centro de información del parque natural situado en Coll d’Estenalles, de donde sale una pista cómoda y ancha que permite una circulación sanitariamente segura en los tiempos que corren, y que nos llevará sin ningún tipo de dificultad a un encinar situado en Coll d’Eres, bifurcación a tres destinos, siendo el Montcau uno de ellos, concretamente el que gira a vuestra izquierda. La cima del Montcau destaca por su forma redondeada desde muy lejos, el camino empieza a subir muy temprano y la pendiente va siendo más fuerte, pero en ningún momento insalvable para alguien con un mínimo estado de forma.

Quizá la única dificultad sea el tramo final, a causa de la propia naturaleza del terreno rocoso de la montaña. Ya coronada la cima, tendremos unas vistas privilegiadas, que nos permitirán contemplar des las primeras nieves del Pirineo hasta los perfiles que marca la costa mediterránea. Este panorama de por sí solo ya representa un premio a una subida que, sin ser excesivamente dificultosa, ya podría ser el final de una salida matinal.

Pero este no es el caso, tratáis con dos elementos que intentan experimentar con los equipos al tiempo que pisan país, y como el primer objetivo había sido cubierto en menos tiempo del que habíamos calculado… atacamos el segundo, la Cova Simanya. Saliendo de nuevo del encinar, pero siguiendo el único camino que desciendo de los tres que se encuentran, vamos haciendo descenso entre encinas, siguiendo una torrentera con señales que el agua había bajado fuerte pocas horas antes; es difícil perder-se y salir del camino, si vamos siguiendo los pilones indicativos.

Perder-se no, pero desorientar-se si, y por culpa nuestra de no haber revisado el mapa que llevábamos, y es que en cierto punto del camino, y ya a la vista del lugar llamado El Marquet de les Roques, extrañados de no haber encontrado la cueva todavía, decidimos comprobar la dirección, descubriendo que, si bien no nos habíamos equivocado de camino, si que habíamos pasado por alto un sendero y nos encontrábamos en el Collet de Llor, al pie de unas crestas rocosas de gran belleza, que a pesar de no ser el objetivo, tampoco desmerece ir allí expresamente (o por equivocación…). No nos quedó otro remedio que tirar atrás sobre nuestros pasos, en un terreno que, y perdonad la referencia cinematográfica, recuerda a ciertas escenas de la película El Ultimo Mohicano. Y si pensáis que somos unos exagerados…al menos permitidos esta licencia romántica.

La gestión es que al final sí que encontramos la cueva, en un tipo de economía colaborativa con otros excursionistas que nos íbamos cruzando, y que más tarde reencontraríamos.
La de Simanya es una cueva de grandes dimensiones, de hasta 372 metros de recorrido mientras se retuerce por las entrañas de la montaña, y que, a juzgar por los rastros de una excavación arqueológica reciente, había sido ocupada por humanos en algún momento. No hemos podido encontrar información sobre estas tareas de investigación, quizá no finalizadas.

Obviamente, con un recorrido de cueva de este tipo, hace falta linterna, y como nosotros somos así, llevábamos una vieja linterna de esas cuadradas que seguro más de uno ha utilizado, ya sabéis, esas de forma rectangular y de pila de petaca, que emiten una luz amarillenta y apagada.

Es en estas experiencias que te das cuenta como ha evolucionado la tecnología, a mejor, en este caso de manera muy evidente. Y es que a Oriol se le escapó un «¡Y con esto entrabamos a todos lados…y tan felices!» cosa que te hace apreciar las mejoras que han supuesto las modernas linternas de leds que utilizamos actualmente.

Siguiendo en su linea de excursionista «vintage», Dani en esta ocasión escogió otra apariencia clásica de los años 30, de la que destacan los «pantalones de golf» – «plus fours», o «más cuatro», en lengua inglesa. Este tipo de pantalones van atados por debajo de la rodilla con una hebilla, de manera que los bajos caen por encima, formando bolsa. Es este vuelo el que explica la denominación original; «four» es, en teoría, el número de pulgadas que tiene que «sobrar» en los bajos para formar esa bolsa debajo de la rodilla, que es el que caracteriza este estilo. Los «plus fours», anchos y cómodos, son pantalones adecuados para actividades «sport» o de campo, y suelen asociar-se con actividades dinámicas en general – no seria por casualidad que el dibujante Hergé eligió esta vestimenta para el intrépido aventurero Tintin.

La chaqueta es también de un estilo dirigido al ocio, no por casualidad este tipo de piezas se encontraban con denominaciones como «chaqueta de ciclista» o «de esquí», entre otras, que dan una idea del tipo de persona para quien estaban pensadas. Confeccionada con un algodón del tipo utilizado para gabardinas, resistente a la lluvia, y cortaviento, es una buena elección para el otoño, o hasta para el invierno encima de un jersey. Son este tipo de chaquetas «sport» las que inspiraron los diseños más modernos de uniforme de los ejércitos de los años 30.
Nuevamente, los complementos acaban de perfilar la imagen vintage, con una gorra con vuelo de buen diámetro, y una corbata informal, de punto. Los zapatos bicolor también evocan otros tiempos – en este caso, son de construcción mixta, de cuero y lona, muy apropiados para el campo.

Respeto a la segunda apariencia del día, se optó por una cosa más propia, la uniformidad del Regiment Pirinenc, ultima unidad militar a la ordenes de la Generalitat de Catalunya, creada los primeros tiempos de guerra civil española para intentar compensar la predominancia de las milicias en el aparato militar. Aunque fue disuelto al mismo tiempo que ellas para tenerse que integrar en la estructura del ejercito popular de la república.

Veremos un uniforme que huye de la loneta habitual en el ejercito español, para entrar en la pana, más resistente y cálida cara a ambientes de montaña. Las polainas aportan protección tanto en matorral como la nieve; al estar tejidas en lana rechazan en gran medida la humedad, cosa de lo más útil cara al entorno montañoso del Alto Aragón donde, mayoritariamente, estuvieron destinados los soldados del Pirinenc.

En el gorrillo, resalta la insignia del regimiento: una flor de nieve, muy indicativa de la especialidad del regimiento.

También se dice que eran una unidad más bien equipada que muchas otras, circunstancia esta ilustrada por una mochila de alta montaña y de gran capacidad. Falta de la equipación el armamento y los efectos relacionados, como pueden ser las cartucheras, por razones obvias, y los arreos de alta montaña como raquetas o piolets, por no corresponderse con las necesidades de esta salida. No así un buen cayado, como ayuda para andar, imprescindible en rutas por un país montañoso como el nuestro.

Oriol Miró Serra – Daniel Alfonsea Romero

16 d’octubre de 2020

Versió Catalana