Archivo de la categoría: Publicació

Publicació, Recreació

GALERIA DE RECREADORS

1 comentario

El soldat de l’Exercit Popular de la República.

Després del cop d’estat de Juliol de 1936, com bé sabreu, una de les mesures per aturar la sublevació fou dissoldre les unitats revoltades, amb l’esperança que això debilités als colpistes. Fent que aquell cop d’estat fos fàcilment resoluble amb les forces de l’ordre fidels al govern legitim de la República Espanyola.

Com ara sabem, aquesta mesura fou del tot desatrossa per als lleials al govern, que tot i organitzar-se militarment en base a columnes i milícies més o menys ben preparades, poc van poder fer contra un exercit que havia mantingut l’estructura militar i la utilitzava amb tota la seva eficàcia. Convertint un seguit de territoris allunyats entre si en una zona compacta i comunicada alhora que començava el setge sobre Madrid.

Fet potser, sense descartar altres, que dugué al govern de la República Espanyola a crear un nou exercit a l’octubre de 1936. L’Exercit Popular de la República, que entre d’altres coses va canviar la estructura, les divises i la uniformitat. Uniformitat ara presentada per a vosaltres.

Començant de dalt cap baix i de dins enfora, trobem un casc txecoslovac model 1930, que va arribar pel volts de la Batalla del Jarama (febrer 1937), front nord i ja passant a la resta de fronts. Acabant sent un dels cascs icònics de l’exercit republicà. Encara que hem de reconèixer que l’exercit txecoslovac ja l’estava canviant, i com aquell que diu només veurem aquest tipus de casc en combat a Espanya i Xina.

Casc posat sobre el gorret quarterer, un isabelí sense borla, a mode de proporcionar una protecció extra contra les temperatures fredes.

Ara al cos i cames, trobem una barreja de pantaló del tipus recte, que va venir a substituir el granaders, el que combina amb una gerrera model 26 sense butxaques inferiors, cosa que indica que es posterior al canvi de juliol de 1931. Guerrera que va sobre una camisa, també de color caqui, que bé podria ser la reglamentaria espanyola o la francesa, que va arribar en nombre abundant en ambdós bàndols. I es que hem d’entendre que ens trobem en una guerra que ha dividit la industria del país, i una cosa es el teòric uniforme, i l’altre la realitat. Per bé que hem de fugir de la llegenda del QUALSEVOL COSA SERVEIX, que ha fet més mal que bé.

Anant al calçat, trobem els Borceguis, el calçat reglamentari de preguerra i en conseqüència de guerra. Evidentment, de nou ens trobem en un teòric que cal perseguir i adoptar si es possible, ja que amb ell sempre encertareu, tot i que si que es veritat que una espardenya o una bota civil de millor qualitat no seria gens estranya de veure, i es que ja hem explicat el fet d’un país amb la industria dividida.

Això respecte la roba, tot passant per cap i calçat, moment en que entrarem en l’equip de combat. Que definirem pel fusell Moisin-Nagant rus, en aquest cas, arribat en xifres de vora quart de milió per armar un exercit necessitat d’armament, i la cartutxería model Carniago, el reglamentari espanyol preguerra.

Compost per tres cartutxeres amb capacitat per a cinquanta trets cada una, unides per un cenyidor i una Y que unia la que queda darrera amb les dos de davant.

Complementant cartutxeres i fusell amb la corresponent baioneta i la seva funda, que per bé que no massa nombrosa, si que hi van haver fundes d’aquesta perillosa arma blanca.

I, amb això, hem fet la base de combat, però tindríem un soldat encara des-equipat, ja que hem oblidat la protecció contra el fred, i el continent de les escasses pertinences que pot tenir un soldat.

La lluita contra el fred la porteu veient en quasi totes les fotos, una manta de soldat amb un forat per poder passar el cap, fent aquesta la funció de capot. Sabem que existia un capot reglamentari, però, i ja no es el primer cop que apareix aquesta circumstancia en el que portem llegit, ens trobem en un exercit que s’ha dividit de manera sobtada, i per tant falten certes coses. De manera que una solució molt escampada contra el fred i la pluja fou aquesta.

Anant, i ja acabant amb l’equip, cap al reglamentari sarró, més capaç del que pot semblar en un primer cop d’ull. Sent capaç per els útils de neteja del soldat, plat i coberts, cantimplora en aquest cas i algunes llaunes i «xuscos» de pa, alimentació de campanya en una època on encara no s’havien dissenyat racions de campanya portàtils i equilibrades.

Es aquí que reconeixem que definir l’uniforme de l’EPR (Exercit Popular de la República), i en certa mesura el nacional…, no deixa de ser una tasca difícil, i es que les necessitats en urgència fan que la regularitat en importacions o fabricacions no sigui sempre la adequada.

Però aquest fet no ens ha de fer acceptar qualsevol roba civil en la barreja d’uniforme, cosa que ens duria més a la època miliciana que a la d’un exercit regulat.

El nostre objectiu ha de ser el de semblar un exercit, com així va pretendre el govern de la república, cosa que, com a recreadors esteu pretenent, encara que això, a la pràctica signifiqui entrar en una estudiada «multifumitat», que pot variar segons el front a tractar. Motiu pel que mai heu de treure l’estudi de les vostres disciplines.

Oriol Miró Serra

Fotografia: Diego Muñoz Fe

20 de novembre de 2020

Biblilografia:

Atlas ilustrado de Armas y Uniformes de la Guerra Civil Española, Susaeta Ediciones.

Las Armas de la Guerra Civil Española, La Esfera de los Libros S.L., 2006

Revista Soldiers n 10, juliol 1996.

Versió Castellana

Publicació, Recreació

GALERÍA DE RECRADORES

1 comentario

El soldado del ejercito Popular de la República.

Después del golpe de estado de julio de 1936, como bien sabréis, una de las medidas para parar la sublevación fue disolver las unidades rebeldes, con la esperanza que esto debilitase a los golpistas. Haciendo que ese golpe de estado fuese fácilmente resoluble con las fuerzas del orden fieles al gobierno legitimo de la República Española.

Como ahora sabemos, esta medida fue absolutamente desastrosa para los leales al gobierno, que a pesar de organizarse militarmente en base a columnas y milicias más o menos bien preparadas, poco pudieron hacer contra un ejercito que había mantenido la estructura militar y la utilizaba con toda su eficacia. Convirtiendo un cantidad de territorios alejados entre si en una zona compacta y comunicada al tiempo que empezaba el asedio sobre Madrid.

Hecho quizás, sin descartar otros, que llevó al gobierno de la República Española a crear un nuevo ejercito en octubre de 1936. El Ejercito Popular de la República, que entre entre otras cosas cambió la estructura, les divisas y la uniformidad. Uniformidad ahora presentada para vosotros.

Empezando de arriba a abajo y de dentro hacia fuera, encontramos un casco checoslovaco modelo 1930, que que llegó por los alrededores de la Batalla del Jarama (febrero 1937), frente norte y ya pasando al resto de frentes. Acabando siendo uno de los cascos icónicos del ejercito republicano. Teniendo que reconocer que el ejercito checoslovaco ya lo estaba cambiando, y casi diríamos que solo veremos este tipo de casco en combate en España y China.

Casco puesto encima del gorrillo cuartelero, un isabelino sin borla, a modo de proporcionar una protección extra contra las temperaturas frías.

Ahora en cuerpo y piernas, encontramos una mezcla de pantalón del tipo recto, que vino a sustituir los granaderos, lo que combina con una guerrera modelo 26 sin bolsillos inferiores, cosa que indica que es posterior al cambio de julio de 1931. Guerrera que va encima de una camisa, también de color caqui, que bien podría ser la reglamentaria española o la francesa, que llegó en numero abundante en ambos bandos. Y es que debemos entender que nos encontramos en una guerra que ha dividido la industria del país, y una cosa es el teórico uniforme, y la otra la realidad. Aunque tenemos que huir de la leyenda del CUALQUIER COSA SIRVE, que ha más mal que bien.

Dirigiéndonos al calzado, encontramos los Borceguis, el calzado reglamentario de preguerra y en consecuencia de guerra. Evidentemente, de nuevo nos encontramos en un teórico que debemos perseguir y adoptar en lo posible, ya que con él siempre acertareis, a pesar que es verdad que una alpargata o una bota civil de mejor calidad no seria extraña de ver en absoluto, y es que ya hemos explicado el hecho de un país con la industria dividida.

Esto respeto a la ropa, pasando por cabeza y calzado, momento en que entraremos en el equipo de combate. Que definiremos por el fusil Moisin-Nagant ruso, en este caso, llegado en cifras de alrededor de cuarto de millón para armar un ejercito necesitado de armamento, y la cartuchería modelo Carniago, lo reglamentario español preguerra.

Compuesto por tres cartucheras con capacidad para cincuenta tiros cada una, unidas por un ceñidor y una Y que unía la que queda detrás con las dos de delante.

Complementando cartucheras y fusil con la correspondiente bayoneta y su funda, que aunque no muy numerosa, si que hubo fundas para esta peligrosa arma blanca.

Y, con esto, hemos hecho la base de combate, pero tendríamos un soldado todavía des-equipado, ya que hemos olvidado la protección contra el frio, y el continente de las escasas pertenencias que puede tener un soldado.

La lucha contra el frio la lleváis viendo en casi todas las fotos, una manta de soldado con un agujero para poder pasar la cabeza, haciendo esta la función de capote. Sabemos que existía un capote reglamentario, pero, y ya no es la primera vez que aparece esta circunstancia en lo que llevamos leído, nos encontramos en un ejercito que se ha dividido de modo inesperado, y en consecuencia faltan ciertas cosas. De modo que una solución muy esparcida contra el frio y la lluvia fue esta.

Caminando, y ya acabando con el equipo, hacia el reglamentario zurrón, más capaz de lo que puede parecer a primera vista. Siendo capaz para los útiles de limpieza del soldado, plato y cubiertos, cantimplora en este caso y algunas latas y «chuscos» de pan, alimentación de campaña en una época donde todavía no se habían diseñado raciones de campaña portátiles y equilibradas.

Es aquí que reconocemos que definir el uniforme del EPR (Ejercito Popular de la República), y en cierta medida el nacional…, no deja de ser una tarea difícil, y es que las necesidades en urgencia hacen que la regularidad en importaciones o fabricaciones no sea siempre la adecuada.

Pero este hecho no nos tiene que hacer aceptar cualquier ropa civil en la mezcla de uniforme, cosa que nos llevaría más a la época miliciana que a la de un ejercito regulado.

Nuestro objetivo tiene que ser parecer un ejercito, como así pretendió el gobierno de la república, cosa que, como recreadores estamos pretendiendo, aunque esto, en la practica signifique entrar en una estudiada «multiformidad», que puede variar según el frente a tratar. Motivo por el cual nunca tenéis que sacar el estudio de vuestras disciplinas.

Oriol Miró Serra

Fotografiá: Diego Muñoz Fe

20 de noviembre de 2020

Bibliografía:

Atlas ilustrado de Armas y Uniformes de la Guerra Civil Española, Susaeta Ediciones.

Las Armas de la Guerra Civil Española, La Esfera de los Libros S.L., 2006

Revista Soldiers n 10, juliol 1996.

Versión Catalana

Patrimoni, Publicació

El Llobregat, natura i història al vostre abast.

1 comentario

Avui a retroexcursionisme en acostem a la plana, que després de dos de muntanya tocava acostar-nos a terrenys més plans, sent un dels motius fer visible aquesta activitat que combina patrimoni i recreació, i a la que, no cal dir, esteu convidats. I es que coneixeu quelcom millor que conèixer patrimoni històric «a la antiga»?

I aquesta vegada anem al Llobregat, passant per varies èpoques en realment poc espai. Roma, edat mitja, comunicació del segle XIX i guerra civil, tot sovint trepitjant els mateixos monuments. Provant que tant en vida civil com militar, els llocs d’interès solen ser els mateixos.

Sortirem de l’estació de Ferrocarrils de Martorell Vila – Castellbisbal, per encaminar-nos vers la Torre Fossada tot seguint el Camí Portalet, que abandonarem en breu per dirigir-nos al primer objectiu del dia. La Torre Fossada.

El nom en si ja promet, però es que quan hi sigueu veureu que no us hem dut a qualsevol lloc, ja que es tracta de, possiblement una de les torres de telegrafia òptica més espectaculars de Catalunya, potser no en alçada (això ja li dona la muntanya on està instal·lada), però si el el seu espectacular fossat. La torre 38 de la línia Barcelona – Lleida, comunicant per baix amb Sant Pere de Romaní on vam ser el passat agost…, i per dalt amb Esparraguera, desapareguda l’any 1937 a causa d’unes obres que volia fer l’ajuntament.

Però, i que es la telegrafia òptica? Bona pregunta, que ni que sigui breument resoldrem, i es que aquesta vella tecnologia s’ho mereix. Senzillament, parlem de el precursor de la telegrafia per cables, que emetia missatges a través de senyals visuals que viatjaven de torre a torre. Existint línies militars i civils, que adquiriren gran importància en les diverses carlinades que hem patit al nostre país.

Cal dir, que, i anant a guerra civil espanyola, principal eix conductor d’aquesta pàgina, aquesta torre i els entorns van viure combats al gener de 1939, quan s’intentava resistir contra l’imparable avenç feixista per tal de guanyar temps per que qui pugues o volgués fugir…ho fes.

Un cop resolt aquest primer objectiu, toca recuperar el camí portalet sentit Castellbisbal per anar a buscar el Riu Llobregat, que emulant al que es deia en el conflicte…havia de ser «el Manzanares de Barcelona», tot referint-se a una resistència que ara sabem que no va poder ser.

Però, no ens centrem en això, ja que aquí el concepte era seguir l’ample camí i apreciar la natura de ribera. Molt diferent a les dos darreres que ens han portat a muntanya.

Poc comentarem sobre aquest tram de ruta, només us animarem a descobrir les dos lleres del riu alhora que descobriu la força que pot arribar a adquirir el riu malgrat ja viure els seus darrers glops d’aire. Creieu-nos si us diem que no us en penedireu.

Ara si, i situats a Martorell, havent tornat per la llera contraria de la primera meitat del camí, ens trobem en uns dels grans monuments de la contrada. Parlem del pont romà de Martorell, que en diem romà, però ben bé en podríem dir «multiépoques», i es que comptem un mínim de dos reconstruccions. Una en època medieval i una altre en Postguerra, després de la voladura de gener de 1939. Parlem…evidentment…del Pont del Diable.

Que destacar d’aquest pont? Difícil…però potser remarcaríem l’espectacular arc de la riba de Castellbisbal, una de les parts del pont romà original que no us deixarà indiferent. Punt, en que donaríem per acabada la ruta del dia.

I, respecte la indumentària, poc podem dir ja, la veritat que que fent repàs d’entrades anterior poc més podem ensenyar-vos. Així que direm que un va optar per la línia civil quasi pura, i l’altre per aquell clàssic excursionista que alimenta el seu equip a base d’excedents militars. Donant una doble línia com sol ser la costum d’aquestes rutes.

Oriol Miró Serra.

13 d’Octubre de 2020

Bibliografia: La telegrafia òptica a Catalunya, Lluis Len i Currius – Jaume Perarnau i Llorens / Rafael Dalmau Editor, 2004.

Versió castellana

Patrimoni, Publicació, Recreació

Arriba el REGLAMENTO TÁCTICO DE INFANTERÍA (1929) Edició 2020

1 comentario

Una de les matèries amb les que un recreador militar hauria d’estar familiaritzat és la instrucció del soldat, tant la individual com la col·lectiva, que correspongui a la seva època, perquè, en major o menor mesura, haurà de posar-la en pràctica, essent una part inherent de la formació de tot soldat autèntic.

Aquests temes estan coberts en reglaments o manuals, que hauran de ser la referència bàsica sobre la que treballar. En el cas dels recreadors de la Guerra Civil Espanyola, el text de treball és el “REGLAMENTO TÁCTICO DE INFANTERÍA” de 1929, que, amb algunes revisions en posteriors edicions, era el que estava en vigor en el període 1936-39. En aquest document, entre d’altres subjectes, trobarem els articles sobre instrucció que ens interessen.

Pots veure i descarregar el manual clicant sobre la imatge

El “reglament del 29”, com sol ser anomenat, és relativament fàcil d’aconseguir, sigui en edicions originals o en còpies. Però, com acostuma a passar amb aquests manuals, el seu text és dens i feixuc, i en ocasions fins i tot confús, i té una important mancança – els apartats de la instrucció del soldat no inclouen il·lustracions.

Tot plegat, això fa que el “reglament del 29” no sigui l’eina més pràctica per l’ús dels recreadors, així que vam decidir endegar el projecte de confeccionar un “manual d’instrucció” il·lustrat, centrant-nos en els apartats més rellevants pel que fa a les activitats de recreació de la Guerra Civil Espanyola.

La nostra referència de base ha estat l’edició de 1938 del REGLAMENTO TÁCTICO DE INFANTERÍA de 1929.

L’estructura i contingut dels diversos apartats és, essencialment, la d’aquest reglament; trobareu el text original de cada article, il·lustrat amb les nostres fotografies, i un requadre d’observacions si s’escau; el propòsit d’aquestes anotacions és fer més entenedor algun punt o remarcar diferències entre el que està estipulat en el reglament i el que de vegades s’observa en els esdeveniments de recreació, que no sempre s’hi diu amb el “reglament del 29”.

Pel que fa a la manera de publicar aquests continguts, hem cregut adient dividir el material en diversos lliuraments que us farem a mans periòdicament, donant prioritat a les matèries que considerem més rellevants i de més utilitat pels grups de recreació, que anirem ampliant fins completar un cos de text complet i coherent. Amb el darrer lliurament, la nostra previsió és oferir-vos tot el contingut editat en un sol “volum”.

Properament instrucció individual amb armes

Aquest projecte és un esforç comú de Recreació UB-Didpatri i associació de recreació històrica XV Brigada Mixta.

Sense més dilació, us adjuntem a continuació l’enllaç al primer lliurament, centrat en “La instrucció individual – Instrucció sense armes”.

DESCARREGA AQUÍ EL TEU MANUAL

Versió castellana presentació

Patrimoni, Publicació, Recreació

Llega el REGLAMENTO TÁCTICO DE INFANTERÍA (1929) Edición 2020

1 comentario

Una de las materias con las que un recreador militar debería estar familiarizado es la instrucción del soldado, tanto la individual como la colectiva, que corresponda a su época, porque, en mayor o menor medida, deberá ponerla en práctica, siendo una parte inherente de la formación de todo soldado auténtico.

Estos temas están cubiertos en reglamentos o manuales, que deberán ser la referencia básica sobre la que trabajar. En el caso de los recreadores de la Guerra Civil Española, el texto de trabajo es el «REGLAMENTO TÁCTICO DE INFANTERÍA» de 1929, que, con algunas revisiones en posteriores ediciones, era el que estaba en vigor en el periodo 1936-39. En este documento, entre otros temas, encontraremos los artículos sobre instrucción que nos interesan.

Puedes ver y descargar el manual clicando encima de la imagen

El «reglamento del 29», como suele ser denominado, es relativamente fácil de conseguir, sea en ediciones originales o en copias. Pero, como suele ocurrir con estos manuales, su texto es denso y farragoso, y en ocasiones incluso confuso, y tiene una importante carencia – los apartados de la instrucción del soldado no incluyen ilustraciones.

Todo ello hace que el «reglamento del 29» no sea la herramienta más práctica para el uso de los recreadores, así que decidimos poner en marcha el proyecto de confeccionar un «manual de instrucción» ilustrado, centrándonos en los apartados más relevantes en cuanto a las actividades de recreación de la Guerra Civil Española.

Nuestra referencia de base ha sido la edición de 1938 del REGLAMENTO TÁCTICO DE INFANTERIA DE 1929.

La estructura y contenido de los diversos apartados es, esencialmente, la de este reglamento; encontrareis el texto original de cada artículo, ilustrado con nuestras fotografías, y un recuadro de observaciones, de ser pertinente; el propósito de estas anotaciones es hacer más comprensible algún punto o remarcar diferencias entre lo que está estipulado en el reglamento y lo que a veces se observa en los eventos de recreación, que no siempre se corresponde con el «reglamento del 29».

En cuanto a la manera de publicar estos contenidos, hemos creído conveniente dividir el material en varias entregas que os ofreceremos periódicamente, dando prioridad a las materias que consideramos más relevantes y de mayor utilidad para los grupos de recreación, que iremos ampliando hasta completar un cuerpo de texto completo y coherente. Con la última entrega, nuestra previsión es ofrecer todo el contenido editado en un solo «volumen».

Próximamente instrucción individual con armas

Este proyecto es un esfuerzo común de Recreació UB-Didpatri y la asociación de recreación histórica XV Brigada Mixta.

Sin más dilación, os adjuntamos a continuación el enlace a la primera entrega, centrado en «La instrucción individual – Instrucción sin armas».

DESCARGA AQUÍ TU MANUAL

Versión catalana presentación

Publicació, Recreació

GALERIA DE RECREADORS:

1 comentario

Sergent d’infanteria (cap d’escamot)

Exèrcit «Nacional», Guerra Civil Espanyola

Segons el «Reglamento Táctico de Infantería» de 1929, en la seva edició de 1938, un escamot estava constituït per tres esquadres, cadascuna a càrrec d’un caporal, que estaven sota el comandament d’un sergent; i aquest (igual que els caporals i els soldats, excepte el tirador i el proveïdor del fusell metrallador) estava dotat d’un fusell o mosquetó.

En base a aquesta informació, vaig decidir recrear el que seria el típic cap d’escamot en la Guerra Civil Espanyola, un sergent armat amb fusell i amb el corresponent equipament de fuseller.

Seguint amb aquest objectiu de representar un soldat típic, la meva intenció va ser intentar ajustar-me el més possible a l’uniforme més generalitzat durant la guerra a l’(autodenominat) Exèrcit Nacional, que era el del reglament de 1926, ja que, a diferència del que va ocórrer en l’Exèrcit Popular de la República, al costat revoltat es va mantenir, en línies generals, la uniformitat de preguerra.

La guerrera de tropa del reglament d’uniformitat de la immediata postguerra és la peça més freqüent en recreació quan es necessita aquest uniforme del 26, ja que és molt semblant a la que ens interessa. La diferència més notable és la bocamàniga, que en la postguerra és més guarnida, amb forma apuntada, mentre que anteriorment era més senzilla, «llisa i sense botons», com resa el corresponent text. El problema és que la bocamàniga de la guerrera de postguerra no porta puny doble, de manera que no es pot descosir sense que ens quedi la màniga massa curta. Hi ha alguna (escassa) evidència de guerreres modificades que porten aquest tipus de puny apuntat, però en qualsevol cas, és una excepció i convindria evitar-la.

Com que els recreadors de la Guerra Civil no tenim les múltiples opcions de què gaudeixen els que es dediquen a períodes més populars, com la Segona Guerra Mundial, i no tenim la facilitat d’adquirir en línia tot el que ens convingui amb uns quants clics, l’ús de la guerrera de postguerra, tot i ser incorrecte, és generalment tolerat.

En la meva guerrera vaig afegir, com correspon en teoria, una parella d’emblemes d’infanteria en les puntes de coll, que han de ser «emmirallats» – les empunyadures de les espases miren a l’interior. Naturalment, també els galons de sergent, en “panecollo” daurat sobre fons negre per infanteria.

Els pantalons que anaven amb aquesta guerrera són els que el reglament diu «pantalons polaina», també coneguts com «granaders». Aparentment, el model original es va anar simplificant, reduint el nombre de botons de les «polaines» i substituint els originals semiesfèrics per altres més simples, de manera que es van veure diferents patrons d’aquests pantalons. Els «granaders» es van abandonar en el reglament de postguerra, per la qual cosa és més difícil trobar-los, i tampoc hi ha opcions senzilles per obtenir reproduccions, encara que se’n poden localitzar, algunes d’elles simplificades, retallades a l’altura de turmell. Els meus són d’aquests, i estan combinats amb polaines de llana tipus bena, i mitjons enrotllats al turmell, una de les variants que es veuen en les imatges d’època.

El barret és el característic “gorrillo” isabelí. Els sergents podien usar opcionalment el ”soutache” doble, vermell i daurat, del barret d’oficial, encara que mantenint la borla senzilla en vermell, però era tant o més freqüent que portessin el de tropa – aquesta va ser la meva elecció, tot i que, per descomptat, amb el galó de sergent al front, disposat de la manera particular als “gorrillos”.

Pel que fa a l’equipament, consisteix en un corretjam «Carniago» (força nou, i per això, sense gaire pàtina), amb les tres cartutxeres per munició i el tahalí, de què penja la baioneta (nota 1). La xapa incorpora l’emblema d’infanteria. A part d’això, vaig afegir complements de campanya: bossa de costat, cantimplora i tassa, peça aquesta que es veu subjecta en diferents posicions en el corretjam, en les imatges de el període.

El fusell Mauser model 1893 que completa el conjunt era, juntament amb el mosquetó model 1916, l’arma més habitual. Aquest 1893 és una rèplica en fusta.

A part de tenir cura dels aspectes uniformològics, una altra cosa important si volem aconseguir una impressió històrica més correcta és procurar arreglar-nos el cabell amb un estil adequat per a l’època; en els anys 30 la norma era que fos curt pels costats i el clatell, i més llarg en la part de dalt, a triar entre diversos estils; l’ús de «gomines» o pomades era habitual. En el meu cas, al encarnar un sergent, és perfectament acceptable el bigoti. En coherència amb la imatge de suboficial veterà, l’estil és el tradicional, no el tipus retallat i finit més de moda. Considero que tenir cura aquests detalls, sempre que es pugui, aporta molt de cara a evocar una imatge pròpia de l’època que estem recreant.

Nota 1: aquest corretjam és una acurada reproducció, de la mà de l’artesà Dani Vives, de «Cueros de Guerra».

Daniel Alfonsea Romero

Fotografia: Diego Muñoz Fe

30 d’ocutbre de 2020

Versió Castellana

Publicació, Recreació

GALERÍA DE RECREADORES:

1 comentario

Sargento de infantería (jefe de pelotón)

Ejército “Nacional”, Guerra Civil Española

Según el “Reglamento Táctico de Infantería” de 1929, en su edición de 1938, un pelotón estaba constituido por tres escuadras, cada una a cargo de un cabo, que estaban al mando de un sargento; y éste (al igual que los cabos y los soldados, excepto el tirador y el proveedor del fusil ametrallador) estaba dotado de un fusil o mosquetón.

En base a esta información, decidí recrear lo que sería el típico jefe de pelotón en la Guerra Civil Española, un sargento armado con fusil y con el correspondiente equipamiento de fusilero.

Siguiendo con este objetivo de representar un soldado típico, mi intención fue tratar de ajustarme lo más posible al uniforme más generalizado durante la guerra, en el (autodenominado) Ejército Nacional, que era el del reglamento de 1926, puesto que, a diferencia de lo que ocurrió en el Ejército Popular de la República, en el lado sublevado se mantuvo, en líneas generales, la uniformidad de preguerra.

La guerrera de tropa del reglamento de uniformidad de la inmediata posguerra es la prenda más frecuente en recreación cuando se necesita ese uniforme del 26, puesto que es muy parecida a la que nos interesa. La diferencia más notable es la bocamanga, que en la posguerra es más ornamentada, con forma apuntada, mientras que anteriormente era más sencilla, “lisa y sin botones”, como reza el correspondiente texto. Lo malo es que la bocamanga de la guerrera de posguerra no lleva puño doble, por lo que no se puede descoser sin que nos quede la manga demasiado corta. Hay alguna (escasa) evidencia de guerreras modificadas que llevan ese tipo de puño apuntado, pero en cualquier caso, es una excepción y convendría evitarla.

Como que los recreadores de la Guerra Civil no tenemos las múltiples opciones de las que gozan los que se dedican a períodos más populares, como la Segunda Guerra Mundial, y no tenemos la facilidad de adquirir online todo lo que nos convenga con unos cuantos clics, el uso de la guerrera de posguerra, aun siendo incorrecto, es generalmente tolerado.

En mi guerrera añadí, como corresponde en teoría, una pareja de emblemas de infantería en las puntas del cuello, que deben ser “espejados” – las empuñaduras de las espadas miran al interior. Naturalmente, también los galones de sargento, en panecillo dorado sobre fondo negro para infantería.

Los pantalones que iban con esta guerrera son los que el reglamento llama “pantalón polaina”, también conocidos como “granaderos”. Aparentemente, el modelo original se fue simplificando, reduciendo el número de botones de las “polainas” y sustituyendo los originales semiesféricos por otros más simples, por lo que se vieron distintos patrones de estos pantalones. Los “granaderos” se abandonaron en el reglamento de posguerra, por lo que es más difícil encontrarlos, y tampoco hay opciones sencillas para obtener reproducciones, aunque aparecen por ahí, algunas de ellas simplificadas, recortadas a la altura del tobillo. Los míos son de éstos, y están combinados con polainas de lana tipo venda, y calcetines enrollados al tobillo, una de las variantes que se ven en las imágenes de época.

El cubrecabezas es el característico gorrillo isabelino. Los sargentos podían usar opcionalmente el soutache doble, rojo y dorado, del gorro de oficial, aunque manteniendo el madroño sencillo en rojo, pero era tanto o más frecuente que llevasen el de tropa – esta fue mi elección, aunque, por supuesto, con el galón al frente, dispuesto de la manera particular a los gorrillos.

Respecto al equipamiento, consiste en un correaje “Carniago” (bastante nuevo, y por ello, sin mucha pátina), con las tres cartucheras para munición y el tahalí, del que pende la bayoneta (nota 1). La chapa incorpora el emblema de infantería. Aparte de eso, añadí complementos de campaña: bolsa de costado, cantimplora y cacillo, pieza esta que se ve prendida en diferentes posiciones en el correaje, en las imágenes del período.

El fusil Mauser modelo 1893 que completa el conjunto era, junto con el mosquetón modelo 1916, el arma más habitual. Este 1893 es una réplica en madera.

Aparte de cuidar los aspectos uniformológicos, otra cosa importante si queremos conseguir una impresión histórica más correcta es procurar arreglarnos el cabello con un estilo adecuado para la época; en los años 30 la norma era que fuese corto por los costados y la nuca, y más largo en la parte de arriba, a elegir entre diversos estilos; el uso de “gominas” o pomadas era habitual. En mi caso, al encarnar un sargento, es perfectamente aceptable el bigote. En coherencia con la imagen de suboficial veterano, el estilo es el tradicional, no el tipo recortado y finito más de moda. Considero que cuidar estos detalles, siempre que se pueda, aporta mucho de cara a evocar una imagen propia de la época que estamos recreando.

Nota 1: este correaje es una cuidada reproducción, de la mano del artesano Dani Vives, de “Cueros de Guerra”

Daniel Alfonsea Romero

Fotografia: Diego Muñoz Fe

30 de octubre de 2020

Versión catalana.

Patrimoni, Publicació

Al Tibidabo: coronant el cim de Barcelona.

2 comentarios

Divendres passat vam decidir-nos a fer, novament per l’entorn de la Serra de Collserola, una ruta un xic més agosarada pel que fa a visibilitat; el recorregut seria Carretera de les Aigües, Ideal Pavillon i Tibidabo, incloent el pas per indrets històrics de Collserola, alhora que ens duria per algunes de les zones preferides de passeig dels barcelonins, sempre concorregudes per caminants, corredors i ciclistes.

La ruta pròpiament la vam iniciar al Monestir de Pedralbes, una de les mostres de gòtic català més notables de Catalunya, en tant que monestir reial, on reposa la Reina Elisenda de Montcada; sortint d’aquí, pugem a través del Parc de l’Oreneta, antigament els terrenys d’una finca rural, que va ser assaltada poc just després del cop del juliol de 1936, de la que queden només algunes restes.

Prenent una drecera ascendent, en breu ens vam plantar a la Carretera de les Aigües, el camí va continuar cap a l’esquerra, tot seguint el popular passeig, on, tal com ens esperàvem, vam aixecar curiositat. A tal efecte, portàvem unes targetes on es descriu breument la nostra activitat, per donar a aquells més decidits que ens van preguntar.

Encara a Carretera de les Aigües, vam agafar la bifurcació que mena a la Font del Mont amb la intenció d’encarar les escales del mateix nom, un tram més que respectable de 430 graons que suposen un repte per la condició física de qui s’hi enfronti. Per aquest camí es fa drecera cap la part superior de Vallvidrera i la carretera que porta cap al Tibidabo, l’objectiu final del dia.

Amb tot, i ja en el camí que ascendeix cap al cim de 512 metres, no el vam agafar d’immediat, ja que abans vam optar per desviar-nos per la carretera vers la nostra dreta, per tal d’arribar a l’anomenat Ideal Pavillon, un edifici de considerable interès a mitja alçada al vessant de la muntanya.

Potser veient la seva façana actual no us cridi especialment l’atenció, però l’edifici és un antic hotel de luxe que va funcionar a la dècada dels 20 del segle passat, i que després va canviar d’usos, passant per l’abandó fins convertir-se en els apartaments que són ara. Us recomano veure el vídeo que hem enllaçat a la fotografia de dalt.

Ara sí, i de nou a la bifurcació que porta cap al Tibidabo, just al capdamunt de les escales ja esmentades, vam començar a pujar el tram final, tot carenejant cap al Tibidabo, ruta en la que, fregant el peu de la Torre de Collserola, i passant per davant l’accés del parc d’atraccions, vam acabar a les portes del temple del cim de la muntanya: el temple Expiatori del Tibidabo, construcció de gran valor artístic, construït entre 1902 i 1960, reconegut arreu del món com un indret simbòlic de la Ciutat Comtal, i visible des de molts quilometres al voltant.

L’Oriol va optar per un abillament d’aire molt local, del tipus que podria portar un veí de la zona, en l’època de la postguerra, per a fer una petita excursió per la serra. Els pantalons de pana són una peça molt associada amb roba “de feina”en la nostra part d’Europa, i son molt adients per a activitats de camp, essent còmodes i resistents. L’únic inconvenient, que la pana és un  material gens “fresc”, però com que el més fort de l’estiu ja ha quedat enrere, es poden portar sense molt de sacrifici. El cobrecaps va ser una gorra plana, novament, típica de les nostres contrades.

La selecció de roba és prou propera als estils actuals com per a no suscitar massa atenció entre els vianants però té el to retro que constitueix en element identitari d’aquestes sortides, i que la gent reconeix.

Per una altra banda, el Dani va anar més enrere en “l’armari del temps”, prenent com a inspiració l’aparença dels que podríem anomenar els pioners en les activitats de lleure i el que ara diem “esports d’aventura”, als volts de 1930. Els elements més cridaners són, segurament, els pantalons tipus “breeches”embotits en botes altes de cordons. La gorra és un model amb un disseny peculiar, de caire clarament sport. La camisa-polo té el popular coll apuntat, envoltat per una corbata de tipus casual – això de corbata casual segurament sobta avui dia, quan l’ús d’aquesta peça està bàsicament associat amb abillaments de vestir, però a l’època de referencia, dur corbata estava  molt més generalitzat que ara, essent un complement d’ús quotidià molt més comú, per qualsevol activitat, i és per això que hi havia més varietat, per atendre els diferents requisits. Les corbates de punt, normalment més estretes, de forma rectangular i amb els extrems quadrats i no apuntats, eren una tria popular per a completar conjunts esportius.

No cal dir que l’aparició d’una persona així vestida indefectiblement atreu mirades, justament perquè l’aspecte és molt característic d’èpoques ben llunyanes, però això és el que té el “retroexcursionisme”…

Oriol Miró Serra – Daniel Alfonsea Romero

2 d’Octubre de 2020

Versió Castellana

Patrimoni, Publicació

Al Tibidabo: coronando la cima de Barcelona.

2 comentarios

Viernes pasado nos decidimos a hacer, nuevamente por el entorno de la Serra de Collserola, una ruta un poco más arriesgada en lo que afecta a la visibilidad; el recorrido seria Carretera de les Aigües, Ideal Pavillon y Tibidabo, incluyendo el paso por rincones históricos de Collserola, al tiempo que nos llevaría por algunas de las zonas preferidas de paseo de los barceloneses, siempre concurridas por caminantes, corredores y ciclistas.

La ruta propiamente la iniciamos en Monestir de Pedralbes, una de las muestras de gótico catalán más notables de Catalunya, en tanto que monasterio real, donde descansa la Reina Elisenda de Montcada; saliendo de aquí, subimos a través del Parc de l’Oreneta, antiguamente los terrenos de una finca rural, que fue asaltada al poco tiempo después del golpe de julio de 1936, de la que quedan tan solo algunos restos.

Tomando un atajo ascendiente, en breve nos plantamos en la Carretera de les Aigües, el camino continuó hacia la izquierda, siguiendo el popular paseo, donde, tal como nos esperábamos, levantamos curiosidad. A tal efecto, llevábamos unas tarjetas donde se describe brevemente nuestra actividad, para dar a aquellos más decididos que nos preguntaron.

Todavía en la Carretera de les Aigües, cogimos la bifurcación que lleva a la Font del Mont con la intención de encarar las escaleras del mismo nombre, un tramo más que respetable de 430 escalones que suponen un reto para la condición física de quien se enfrente a ellas. Por este camino se hace atajo hacia la parte superior de Vallvidrera y la carretera que lleva al Tibidabo, el objetivo final del día.

Con esto, y ya en el camino que asciende hacia la cima de 512 metros, no lo cogimos de inmediato, ya que antes optamos por desviarnos por la carretera hacia nuestra derecha, para llegar al conocido como Ideal Pavillon, un edificio de considerable interés a media altura en la vertiente de la montaña.

Quizá viendo su fachada actual no os llame especialmente la atención, pero el edificio es un antiguo hotel de lujo que funcionó en la década de los 20 del siglo pasado, y que después cambió de usos, pasando por el abandono hasta convertirse en los apartamentos que son ahora. Os recomiendo ver el vídeo que hemos enlazado en la fotografía de arriba.

Ahora si, y de nuevo en la bifurcación que lleva al Tibidabo, justo encima de las escaleras ya citadas, empezamos a subir el tramo final, cresteando hacia Tibidabo, ruta en la que, rozando el pié de la Torre de Collserola, y pasando por delante del acceso del parque de atracciones, acabamos en las puertas del templo de la cima de la montaña: el templo Expiatorio del Tibidabo, construcción de gran valor artístico, construido entre 1902 y 1960, reconocido alrededor del mundo como un sitio simbólico de la Ciudad Condal, y visible des de muchos quilometros alrededor.

Oriol optó por un ropaje de aire muy local, del tipo que podría llevar un vecino de la zona, en la época de la posguerra, para realizar una pequeña excursión a la sierra. Los pantalones de pana son una pieza muy asociada con ropa “de trabajo”en nuestra parte de Europa, y son muy adecuados para actividades de campo, siendo cómodos y resistentes. El único inconveniente, que la pana es un material nada “fresco”, pero como que lo más fuerte del verano ya ha quedado atrás, se pueden llevar sin mucho sacrificio. El sombrero viene a ser una gorra plana, nuevamente, típica de nuestras tierras.

La selección de ropa es bastante cercana a los estilos actuales como para no suscitar demasiada atención entre los viandantes pero tiene el tono retro que constituye en elemento identitario de estas salidas, y que la gente reconoce.

Por otro lado, Dani fue más atrás en “el armario del tiempo”, tomando como inspiración la apariencia de los que podríamos nombrar los pioneros en las actividades de ocio y lo que ahora llamamos “deportes de aventura”, en las cercanías de 1930. Los elementos más destacables son, seguramente, los pantalones tipo “breeches” embutidos en botas altas de cordones. La gorra es un modelo con un diseño peculiar, de cariz claramente sport. La camisa-polo tiene el popular cuello picudo, envuelto por una corbata de tipo casual – eso de corbata casual seguramente impresiona hoy día, cuando el uso de esta pieza esta básicamente asociado con prendas de vestir, pero en la época de referencia, llevar corbata estaba mucho más generalizado que ahora, siendo un complemento de uso cotidiano mucho más común, para cualquier actividad, y es por eso que hay más variedad, para atender los diferentes requisitos. Las corbatas de punto, normalmente más estrechas, de forma rectangular y con los extremos cuadrados y no picudos, eran una elección popular para completar conjuntos deportivos.

No hace falta decir que la aparición de una persona así vestida indefectiblemente atrae miradas, justamente porque el aspecto es muy característico de épocas muy lejanas, pero esto es lo que tiene el “retroexcursionismo”…

Oriol Miró Serra / Daniel Alfonsea Romero

2 de Octubre de 2020

Versión Catalana

Patrimoni, Publicació, Recreació

Maquís, soldat i excursionista, recreació i patrimoni a la Vall de Sant Feliu

1 comentario

I ja en som tres, permetent una triple línia d’exposició, alhora que mantenim la línia estrenada de posar en valor el patrimoni, qui sap si el ganxo per gent que no vegi la recreació com motiu suficient.

En el cas de la recreació es va optar per un soldat de guerra civil, uniformat a mode de caçador de muntanya, un maquis francès i un civil, figura necessària per qui no vulgui recrear de soldat.

En el cas de patrimoni, la ruta torna a sortir de Santa Creu d’Olorda passant per Torre del Bisbe, l’antic monestir de Valldonzella i el poblat iber de la Penya del Moro, realitzant com veieu un trajecte de segles d’història. Revaloritzant en certa manera un patrimoni mai prou conegut.

Cara a la meva elecció, en Daniel (excursionista) i l’Enric (soldat) ja explicaran la seva, va venir marcada per donar justícia a un paper sovint menyspreat en les recreacions de segona guerra mundial (o així era quan en feia) i que pateix del mateix mite que el bàndol republicà en guerra civil espanyola, QUALSEVOL COSA SERVEIX. El maquis, que alhora va ser una continuació en la lluita de no pocs soldats republicans.

La elecció de la roba fou relativament fàcil, atès experiències anteriors. Un pantaló resistent per anar a muntanya i camisa adequats a l’època, també resistents, adequats per terrenys no sempre amables alhora que colors verds i caquis per buscar la confusió. Bona bota, motxilla apte per passar dies a la intempèrie tot combinant amb el barret d’ala ample de la setmana passada, que tan aviat protegeix del sol com de la pluja. Afegint cartutxera francesa de MAS 36 (elecció errònia segons vaig veure després i ja explicaré) que només vaig treure per fotos, bossa porta carregadors de fusell metrallador chaterelault, braçalet de resistència de les FTP i una replica de fusell Kar 98 de la marca Denix, que només vam treure un moment i ja fora de ruta. I es que malgrat reproducció i ser totalment inútil, faria l’efecte d’arma a ulls no experts, alhora que no es legal portar-lo a la vista sense les autoritzacions pertinents.

Ja entrant en detalls de la ruta, no fou una ruta excessivament dura, dominant la baixada en la primera part amb alguna excepció i dominant la pujada en la segona part, només trencada per la baixada de Penya del Moro a Vall de Sant Feliu. Que sense ser dura, si que es va fer notar en les cames.

També cal considerar que el fet que el grup augmentés va fer que la ruta fos més amable comparant-la a aquelles primeres rutes de juliol on anava sol, i es que seria absurd negar que l’home es un animal de grup.

Vull remarcar la valentia de l’Enric, que quan vam comentar el fet que necessitàvem algú acostumat a caminar amb espardenyes un tram de quilometres, li va faltar temps a treure’s les botes i calçar-se les espardenyes per fer la pujada de tornada. Ell ja comentarà les seves sensacions en la seva part.

I ja per acabar, la elecció equivocada de cartutxeres, que si, que es corresponien a l’arma de l’exercit francès en segona guerra mundial, i que havia investigat si eren correctes o no, però fins i tot amb això…vaig errar el tret. Ja que quan vaig penjar les fotos a xarxes amb relatiu orgull, ben aviat vaig rebre comentaris que m’havia equivocat i que eren de postguerra, de maig del 45. Comentaris educats que van incloure enllaços que no havia vist abans i que certificaven tal error, que entomo amb respecte i agraïment. Ja que negar l’error i no voler aprendre no es bona actitud en recreació.

Respecte la sessió de fotos amb la reproducció d’arma, fou en lloc aïllat i podem assegurar que ningú ens va veure, que la vam treure del cotxe embolicada amb un llençol i que vam prendre tota precaució. I, que malgrat estar segurs que la gent ho hagués entès, vam preferir no prendre riscos.

Tot i que hi ha alguns que creuen que vestir vintage a l’estiu implica, indefectiblement, passar més calor que si ens posem l’equivalent modern, perquè la roba «antiga» és sempre pitjor en aquest aspecte, la veritat és que això no té per què ser així. De fet, podem tenir alguna que altra sorpresa.

El polo que portava en aquesta sortida està confeccionat en cotó cel·lular – un teixit que, curiosament, es va inspirar en el que es feia servir pels guants de reixeta de les senyores. El cotó cel·lular es va desenvolupar al Regne Unit, a finals de s. XIX, amb la idea d’obtenir un teixit ventilat, que refresqués el cos a l’estiu, i va aparèixer el 1889, ni més ni menys. Les primeres peces van ser de roba interior, però aviat es va passar a fer camises, i immediatament es va començar a associar amb activitats de «sport» i d’oci a l’aire lliure, centrant-se en això la publicitat. Aertex és la denominació comercial que li va donar a aquest teixit l’empresa que el va introduir; naturalment, altres firmes van dissenyar materials semblants amb altres noms.

A part dels aficionats al «sport», l’Aertex també va vestir els soldats en climes tropicals – per exemple, els soldats de S.M. Britànica en el teatre d’operacions oriental, en la Segona Guerra Mundial, van ser subministrats uniformes Aertex en el color jungle green apropiat per la zona, que van donar molt bon resultat.

En els anys 60, el cotó cel·lular va ésser desplaçat per les fibres de niló. En certa manera, doncs, l’Aertex és l’antecessor dels moderns «teixits tècnics», tan comuns en els vestits dels esportistes actuals.

El cotó cel·lular, sense ser tan popular com en el seu moment, encara està en producció, i es poden aconseguir peces a través de, normalment, empreses especialitzades en estil vintage o articles per a recreació – SJC (UK) és una d’elles. Com podeu observar a les fotos de detall, es tracta d’un teixit lleuger, perforat per facilitar la ventilació. I certament és molt fresc – com us podreu imaginar, un material que es va considerar ideal pels uniformes de tropes destacades en climes tropicals i humits propis de les jungles de l’Extrem Orient, es comporta magníficament en el nostre clima mediterrani.

Sortint de la Santa Creu d’Olorda (Molins de Rei) enfilem camí cap al monestir abandonat de Valldonzella; tots tres equipats amb equipament d’època. L’Oriol abillat com un integrant dels Francs-Tireurs et Partisans (FTP), el moviment de resistència francesa creat pel partit comunista durant l’ocupació Nazi; en Dani vestit com un civil aficionat a l’excursionisme i un servidor ambientat com un soldat del Regiment de Caçadors de Muntanya.

Comprenent que, línies amunt, els companys ja hauran explicat la seva uniformitat i equipament amb més deteniment em centraré en la meva part d’uniformitat.

L’equipament de la topa de muntanya utilitzat per la sortida ha constat de: camisa verda reglamentària, guerrera d’estil anglès, pantalons noruecs, polaines llargues, cartutxeria reglamentària de espanyola, gorret casernari amb rivet verd (propi de les tropes de muntanya), botins de pell girada i una motxilla d’estil txecoslovaca carregada amb (d’entre d’altres articles) un parell d’espardenyes, una manta casernària i un casc model Azaña 1938; tot amb un pes a la motxilla de 9 Kg aproximadament.

L’excursió constat d’uns 6 o 7 quilòmetres (molt aproximadament), des de Santa Creu d’Olorda fins al monestir abandonat de Valldonzella, després fins poblat ibèric de la Penya del Moro (Sant Feliu de Llobregat) i, finalment, desfer el camí fet fins, altre cop, a Santa Creu d’Olorda; ben bé unes 4 hores (més o menys).

Si bé aquest article no serà pas un detallat resum de l’excursió, estarà més enfocat cap a les sensacions físiques i personals de fer una caminada imitant l’equipament de fa 80 anys.

Entenc que qualsevol lector no pugui compartir allò que expliqui pel sol fet que aquestes línies són l’experiència subjectiva d’una vivència; cadascú pot tenir una percepció diferent de la mateixa realitat. Dit això, som-hi.

L’equipament d’època pot resultar sorprenent. És extremadament simple però altament funcional. Per exemple, la motxilla no consta de cap mena de sistema d’encoixinat ni a les cintes de les espatlles ni al dors d’aquesta; cosa que fa que es pugui notar amb facilitat com el pes es concentra a les espatlles i, a la llarga, pugui fer que es carreguin les cervicals. Tanmateix, reitero que és sorprenent que en una motxilla amb una capacitat d’un 15 – 20 litres s’hi puguin encabir 9 quilos d’equip i no et facis pols als 5 minuts de caminar.

I ara un petit experiment del tot improvisat. Quan quedaven poc més de 3 quilòmetres per arribar de nou a Santa Creu d’Olorda parlàvem amb els companys de mirar de fer una ruta per muntanya amb espardenyes i, aprofitant que en duia unes a la motxilla per si hi hagués qualsevol contratemps amb el calçat que duia, hem aturat un moment per fer el canvi de calçat i veure fins a quin punt es podia caminar de forma dinàmica amb unes espardenyes de vetes. Doncs coi! Eren més còmodes que no pas els botins de pell girada. I, sense voler posar-me medalles i fent un esforç d’objectivitat, hagués pogut aguantar uns 2 o 3 quilòmetres més amb les espardenyes.

Si qualsevol persona volgués provar d’anar a fer muntanya amb espardenyes cal recordar que s’hi ha d’anar amb compte. L’espart és un teixit que enceta amb facilitat el peu, sobretot si és nou de trinca. Per tant el meu consell abans d’aventurar-se a fer una caminada amb espardenyes és: si aquestes són noves, llimar-ne la sola amb paper de vidre per tal de suavitzar-ne l’espart. També cal tenir present que és recomanable acostumar el peu al tacte “abrasiu” de l’espart , així que si no esteu acostumats a caminar amb espardenyes, abans dedique-vos a calçar-les pel carrer o per fer muntanya lleugera SEMPRE amb un calçat de recanvi.

VERSIÓ CASTELLANA

Oriol Miró / Daniel Alfonsea Romero / Enric Torres Masjoan

16 de setembre de 2020