Archivo de la etiqueta: guerra civil espanyola

Recreació al cap de pont de Balaguer, «nous i vells» formats de recreació.

Aquest cap de setmana hem estat a les localitzacions de les trinxeres del Merengue i a les trinxeres del Tossal de les Forques, a la zona de Lleida, per a un curtmetratge sobre la guerra civil Espanyola. No podem donar detalls de la gravació fins que estigui estrenada, però si podem deixar vos unes imatges i els fets que van passar fa 80 anys.

Després de l’ofensiva de l’Aragó, a Catalunya el front es va estabilitzar en el Segre i l’Ebre, tret de diversos caps de pont que havien aconseguit travessar per la zona de Serós, Lleida i Balaguer.

Un cop frenada la ofensiva nacional, arribaran a realitzar tres ofensives per recuperar la zona de Balaguer, essent la de finals de maig la més important de les tres, amb l’objectiu de portar el front al riu, situació més fàcil de defensar i demostrar la operativitat de les forces republicanes.

Les localitzacions en que varem estar son, “El Merengue” i “Trinxeres del tossal de la Mata”, les dues eren posicions en mans dels nacionals a la zona del nord a l’hora de l’assalt. Cal destacar que va ser l’enfrontament on s’estrenava la quinta del biberó, joves reclutats d’entre 16 i 18 anys.

El Merengue.

Situat en les proximitats del riu Segre, de la nit del 22 al 23 fins al dia 27 de maig de 1938 els republicans van començar un seguit de combats, per recuperar la posició dels nacionals, al principi de la batalla van utilitzar tancs soviètics per acompanyar les tropes, i rodejar la posició.

Va haver-hi un gran nombre de baixes pel cantó republicà sense arribar a prendre la posició, de format circular, constava de tres nivells de filat espinós, dues línies de posicions per a fusellers intercalats amb nius de metralladora, alguns de formigó, a la part de dalt hi havien els refugis.

La part que s’ha restaurat es la contraria al Segre, a l’altre cara hi trobem un monòlit en honor als caiguts.

Assalt dels republicans a les posicions sublevades
Preparant l’assalt a la trinxera
Foto de grup, fora de càmeres

Tossal de les forques.

A primera línia del front nacional, a pocs kilòmetres de La Sentiu de Sió, trobem les trinxeres del Tossal de les Forques, es una fortificació feta de formigó, amb troneres per a fusellers i pous de tirador units per un passadís també de formigó, tenen una altura d’entre 1,20 i 2 metres de profunditat, i a dintre les marques d’on anaven les caixes de munició per als soldats.

El 27 de maig tenien una posició avançada davant de la cota 292 i el Tossal de les Forques, a la Casa Paris que va ser assaltada a primera hora del matí, els nacionals, al veure que no rebrien reforços abandonen la posició després de causar 200 baixes als republicans.

La forma de construcció de la posició va ser feta amb sacs terrers plens de ciment, grava i altres materials que al llençar aigua, va quedar solidificat i encara s’hi veuen les marques de sacs al encofrat de la trinxera.

Assalt del sector de la Sentiu de Sió
Foto de grup del diumenge
Niu de metralladora

Pep Gallardo Conill

4 de desembre de 2020

Versió Castellana.

Arriba el REGLAMENTO TÁCTICO DE INFANTERÍA (1929) Edició 2020

Una de les matèries amb les que un recreador militar hauria d’estar familiaritzat és la instrucció del soldat, tant la individual com la col·lectiva, que correspongui a la seva època, perquè, en major o menor mesura, haurà de posar-la en pràctica, essent una part inherent de la formació de tot soldat autèntic.

Aquests temes estan coberts en reglaments o manuals, que hauran de ser la referència bàsica sobre la que treballar. En el cas dels recreadors de la Guerra Civil Espanyola, el text de treball és el “REGLAMENTO TÁCTICO DE INFANTERÍA” de 1929, que, amb algunes revisions en posteriors edicions, era el que estava en vigor en el període 1936-39. En aquest document, entre d’altres subjectes, trobarem els articles sobre instrucció que ens interessen.

Pots veure i descarregar el manual clicant sobre la imatge

El “reglament del 29”, com sol ser anomenat, és relativament fàcil d’aconseguir, sigui en edicions originals o en còpies. Però, com acostuma a passar amb aquests manuals, el seu text és dens i feixuc, i en ocasions fins i tot confús, i té una important mancança – els apartats de la instrucció del soldat no inclouen il·lustracions.

Tot plegat, això fa que el “reglament del 29” no sigui l’eina més pràctica per l’ús dels recreadors, així que vam decidir endegar el projecte de confeccionar un “manual d’instrucció” il·lustrat, centrant-nos en els apartats més rellevants pel que fa a les activitats de recreació de la Guerra Civil Espanyola.

La nostra referència de base ha estat l’edició de 1938 del REGLAMENTO TÁCTICO DE INFANTERÍA de 1929.

L’estructura i contingut dels diversos apartats és, essencialment, la d’aquest reglament; trobareu el text original de cada article, il·lustrat amb les nostres fotografies, i un requadre d’observacions si s’escau; el propòsit d’aquestes anotacions és fer més entenedor algun punt o remarcar diferències entre el que està estipulat en el reglament i el que de vegades s’observa en els esdeveniments de recreació, que no sempre s’hi diu amb el “reglament del 29”.

Pel que fa a la manera de publicar aquests continguts, hem cregut adient dividir el material en diversos lliuraments que us farem a mans periòdicament, donant prioritat a les matèries que considerem més rellevants i de més utilitat pels grups de recreació, que anirem ampliant fins completar un cos de text complet i coherent. Amb el darrer lliurament, la nostra previsió és oferir-vos tot el contingut editat en un sol “volum”.

Properament instrucció individual amb armes

Aquest projecte és un esforç comú de Recreació UB-Didpatri i associació de recreació històrica XV Brigada Mixta.

Sense més dilació, us adjuntem a continuació l’enllaç al primer lliurament, centrat en “La instrucció individual – Instrucció sense armes”.

DESCARREGA AQUÍ EL TEU MANUAL

Versió castellana presentació

Recreació i patrimoni junts, aplicació gràfica del concepte.

Ben cert que aquest concepte de recreació i patrimoni junts no us ve de nou, però…, que significa? La resposta la trobareu en les següents línies, il·lustrant les trinxeres de El Pago gestionades pel CESUB a Subirats amb les fotografies de Marc Seriol (marcmarkhus a xarxes) amb escenes recreades que de ben segur haguessin pogut passar, a més d’alguna que no, però útil cara a explicar altres coses d’interès. Unint, com hem dit…la recreació històrica i el Patrimoni.

Posant una mica d’argument, aquelles trinxeres van ser utilitzades a les darreries de la guerra a Catalunya, quan es tractava de guanyar temps per que Barcelona fos evacuada per qui pogués, sent els combats entre 22 i 24 de gener. Enfrontant les forces d’una desgastada 15 Brigada republicana contra la tot poderosa 13 divisió del general Barrón. Sent utilitzades en aquells combats fortificacions construïdes per civils mobilitzats a últims moments.

Veient les imatges, entendreu per que diem que una mostra patrimonial s’entén millor amb recreadors que sense.

Les primeres escenificacions fou a la trinxera en S de la segona meitat del recorregut, en una primera sessió de prova de fotògraf i un recreador (cal no oblidar que en temps de Covid tota precaució es poca). I entre les diverses escenes vam anar des dels primers moments de guerra fins als darrers. Ara procedim a citar les escenes amb una foto corresponent:

Primers moments de guerra, demostració de que el blanc no es un color de combat, gorret de les JSU:

Manta de soldat a mode de capot, tapant la camisa blanca, gorret de la FAI:

Milicià ja més avançada la guerra, primeres robes d’abric i millors posicions de combat, incorporant el casc Trubia model 21:

Mostra de com canviar el color del casc només amb fang, permetent la confusió en el terreny.

Caporal de l’exercit republicà, tapant-se amb la manta, llegint en un moment de repòs dins de la trinxera.

Caporal afaitant-se dins de la trinxera, no era el més còmode del món, però era possible.

Requetè carlista introduint una pinta de bales en una tercerola.

Requetè carlista apunt de saltar per sobre una trinxera, veiem la manta a mode de capot amb les cartutxeres per sobre.

Prova de mimètica del vermell, es diu que un requetè no es treia mai la boina, però si que se la tapaven amb el casc. Veiem que el resultat es evident.

Sent aquest el final del primer dia, i una mica curt en possibilitats atès que només érem dos, però sincerament el resultat es prou valid per destruir mites, explicar la necessitat d’ocultar-se i no portar colors «no naturals».

La segona sessió ja fou mes nombrosa, érem quatre recreadors i el fotògraf, i es notarà en els resultats. Sent l’escenari el niu de metralladora de pedra i els seus entorns. Aquesta vegada si que jugant més amb la història explicada al principi, i si bé podem pensar que a més persones més escenes…errareu. Menys en van ser! Però de més complexitat.

Civils reclutats fortificant, com que el terreny no permet trinxeres es procedeix a fer parapet.

Niu de Metralladora en posició de vigilància i llestos per fer foc.

Saqueig d’un mort falangista.

Posició de transport de ferit lleu, segons manual de camillers.

Captura i interrogatori d’un sergent franquista.

Moltes fotografies podreu pensar, però es una selecció, selecció que dona vida a uns parapets i trinxeres perduts al bosc, oblidats fins no fa tants anys i que per bé que ara visitables gràcies a les visites que organitza el CESUB des del museu del CIUDEB i les rutes de Ultima defensa de Barcelona i Sabors en temps de guerra.

Mai tindran la «vitalitat» recuperada en aquestes fotos, «vitalitat» que de ben segur agrairem que no recuperin…cal dir.

Però que de ben segur us han servit per deixar de veure les trinxeres com aquells forats buits a terra, eren llocs de lluita i vida, de terribles condicions certament, però fruit d’una circumstancia que la recreació històrica busca explicar.

I es que qui oblida el seu passat està condemnat a repetir-lo.

Oriol Miró Serra.

4 de novembre de 2020.

Versió Castellana

Caminant per Collserola amb uniforme de Guerra Civil, comparem amb la roba actual?

Avui el dia s’ha llevat rúfol i amb una temperatura d’allò més raonable per ser juliol, cosa que m’ha animat a fer un experiment que portava de cap de feia dies, i aquest era fer una ruta per racons coneguts amb roba que utilitzo per recrear, permetent-me fer una comparativa de roba moderna i roba antiga. Triant per l’ocasió la ruta de Carretera de les aigües, de la Serra de Vilana a Turó d’en Corts i d’allà a les bases dels antiaeris de Sant Pere Màrtir, considerant aquestes restes del conflicte com un bon final per l’experiment.

Els antiaeris de Sant Pere Màrtir tenen una gran vista sobre la vall del Llobregat

El primer ha estat triar la roba, escollint: Bota, pantalons de cotó rectes, una camisa relativament fresca i un parell de gorres (un per les zones urbanes no tan militar i l’altre una gorra isabelina amb els colors d’infanteria de muntanya), tot amanit amb un sarró de campanya amb l’equip mínim de recreació. No agafant més impedimenta per assegurar-me un mínim de tranquil·litat en el trajecte proper a la ciutat, i es que no podem demanar a la gent saber distingir entre cartutxeres en desús vers les de ús, per més que els recreadors en sabem la diferencia.

Arribar a la capelleta de la Serra de Vilana no ha estat difícil, tram bàsicament urbà fins que he enfilat el camí de terra que em portaria a la font de partida, sent ja necessari un ajustat de bota i mitjons, més gruixuts que els habituals d’estiu donada la poca transpirabilitat de la pell de les botes, res greu, no patíssiu. Notant ja a la mateixa font del Passeig de les aigües que tot i triar la roba «fresca» de l’uniformes, la calor podria ser semblant a dies més clars amb roba moderna i lleugera actual. Res greu tampoc, porto prou anys com per saber que aquesta roba es més gruixuda i càlida.

De la capelleta al trencall per anar a Turó d’en Corts la baralla ha estat trobar la posició exacte del sarró, que avui no li trobava el truc i algun dels ferratges em molestava un xic, de nou dificultat menor superada amb facilitat. I es que els primers moments de tota ruta, moderna o «antiga» es on es fan els primers ajustaments vers el confort.

La pujada cap a Sant Pere Màrtir ja ha portat alguna dificultat més, sobretot relacionada amb el calçat. Si que havia triat bota, millor que altres calçats com podria ser una espardenya, però aquesta no es com les actuals que tenen un dentat a la sola. La sola de la meva es bàsicament plana amb uns talls fets al cautxú, que si bé m’aïlla de possibles humitats del terra, fa que relliscar a les pedres sigui més fàcil que amb les actuals. Cal prendre alguna precaució extra com mirar més terra i mirar on trepitjaràs abans, però tot sigui això.

Una manera de reparar les soles era agafar un tros de pneumàtic que ja no servís per rodar

Ja a Sant Pere Màrtir he aprofitat per obrir el sarró, a mode de fer la fotografia que demostrés que no portava res inapropiat. Cantimplora i vaset, petaca, plat i coberts, llanterna, encenedor, carpeta amb papers personals, i llauna de sardines que m’ha fet d’esmorzar. No he portat les coses d’afaitar ni cosir que tinc en un altres sarró més petit tot adaptant-me a l’objectiu de sortida matinal.

Contingut del sarró, amb detalls personals del personatge creat

Quedant ja la tornada, mancada de dificultats. Sóc conscient que en l’experiment han faltat elements, estic segur que la cartutxería espanyola hagués marcat mobilitat. Un casc hagués afegit vora un quilogram al meu equip, evidentment ni parlar d’un fusell per més fals que sigui…

Considero que tots aquests elements haguessin causat alarma i potser hagués tingut visita no desitjada de les autoritats. Elements que si hem pogut portar en entorns controlats com la Cursa dels Biberons a Pinell de Brai que esperem repetir, dels quals ja coneixem el seu comportament però que per alguna raó no hem escrit mai, i potser ja tocaria…

Oriol Miró Serra.

3 de Juliol de 2020.

Gener de recreació, la defensa de Barcelona.

Gener en recreació, si més no per mi sol significar recreacions al voltant de Barcelona, tot explicant el que va ser l’intent de defensar la ciutat els fatídics dies de finals de gener. I aquest any a la ja tradicional de Subirats s’hi havia sumat la d’Abrera, que va caure a causa del clima.

Subirats, i ja entrant de ple al tema que ens ocupa, era repetir l’esquema que fem des de fa dos anys a les ja tradicionals jornades de memòria del CESUB. On el nostre paper era amenitzar la visita a les trinxeres del que va ser l’última defensa de Barcelona, podent veure els visitants quelcom més que «forats a terra».

Cartell de l’acte de Subirats, com veieu enquadrat en un entorn molt més complex

Amb tot, aquest format aquest any no va ser possible, i si bé havia deixat de ploure la naturalesa del terreny no feia recomanable la visita en zona boscosa, motiu pel qual es va passar tota l’activitat de diumenge al Centre Agrícola de Sant Pau d’Ordal, disposant aquest local d’un magnific espai teatral que sabríem fer jugar al nostre favor, mantenint la idea original de tres espai. Milícia de Cultura, en origen ubicat al CIUDEB, i fortificació i reducte defensiu ubicats en origen a les trinxeres de El Pago.

Nou escenari, nou format, tots els problemes fossin aquest

I si bé aquesta era la idea original de nou format, i apostant que el temps no ens la jugaria, els encarregats del reducte defensiu van decidir instal·lar-se a la plaça del costat del centre, dividint-se a més entre transmissions i reducte defensiu. Mostra de l’adaptabilitat que podem tenir els recreadors que creiem en el que fem.

Quedant distribuïts els expositors en dos espais, Milícia de Cultura i fortificació dins del teatre. Sortint-ne amb èxit del desafiament de canvi de format.

Tot detall pot atraure les mirades

I reducte defensiu i transmissions a la plaça, animant-se a més a fer demostracions de moviments i maniobra.

Instants de la formació realitzada a l’exterior, la credibilitat es practica i dona resultats

Resolent de la manera descrita el desafiament que sempre representa un canvi de lloc i format en qüestió de molt poques hores, i agraint de pas a la organització de les jornades la seva disposició i comprensió davant possibles errades.

L’altre sortida era Abrera, a les trinxeres del Puig de Sant Miquel, excavades l’estiu passat i on havíem de posar volum humà a unes trinxeres de per sí magnifiques.

Espectaculars trinxeres del Puig de Sant Miquel d’Abrera, clica sobre la foto per anar a descripció del jaciment

Ho teníem tot, un grup humà de gran capacitat, disposat a introduir aspectes absolutament nous fins ara, una promoció potent i bona disposició municipal. Però, va arribar el temporal Gloria que tan mal ha fet a la costa, i va convertir aquelles fabuloses trinxeres en quelcom impracticable. I si hi havia un protagonista essencial en l’acte, aquesta vegada era el lloc, i no era possible una modificació d’escenari.

Cartell d’Abrera, ben aviat donarem novetats

Però no patiu, aquest acte serà fet, es trobarà una nova data, i prometem dedicar el mateix esforç per que viatgeu, ni que sigui temporalment, en el temps, ajudant-vos a fer-vos una idea més completa del que d’altre manera potser només veuríeu com forats a terra.

Oriol Miró Serra.

30 de gener de 2020.

Víctimes d’una guerra al Priorat (1936-19..), un molt bon estudi comarcal.

Grandíssim estudi comarcal sobre la Guerra Civil Espanyola a la comarca del Priorat, tot felicitant a l’autor de Jaume Sabaté i Alentron per la creació d’un llibre de consulta com aquest.

“aconseguint que aquesta obra sigui un referent local per qualsevol investigador”

Si que es cert que l’obre amb unes pàgines de records d’infantesa gens menyspreables, que posen en situació a qualsevol persona mínimament sensible, tot deixant per escrit experiències personals que d’altre manera potser es perdrien.

Portada del llibre, amb una foto de l’Hospital Internacional de la Cova de Santa Llúcia

Però ben aviat entra en matèria anant poble per poble, dividint la informació en diverses categories que es mantindran en tots els municipis.

Esclat revolucionari el 1936, Assassinats el 1936, Empresonats el 1936, Persones Salvades, Col·lectivització, Emboscats, Refugiats, Bombardeig del poble, Moviment de tropes, Combats d’aviació, Exiliats, Arribada dels franquistes, Afusellats el 1939, Empresonats el 1939 i Morts al front, Invàlids, Empresonats a la Postguerra, Mort en camp d’extermini nazi, Morta Manejant artefactes són les categories.

Categories que requeriran noms i unitats militars que mai amaga, aconseguint que aquesta obra sigui un referent local per qualsevol investigador. I ja de pas ens fa viure un viatge que passa per tots els estadis d’una guerra, de rereguarda segura a rereguarda immediata passant per ser línia de front o base de reorganització de tropes. Sent aquest últim motiu potser el més conegut per ser la base de reorganització de les brigades internacionals.

Amb tot, i donada la naturalesa de la obra, no ha estat una lectura àgil, per bé que com he dit si necessària i no tan pesada com seria de pensar, motiu per el qual recomano aquestes pàgines.

Oriol Miró Serra

13 d’agost de 2019

Recreació i Patrimoni Junts, que es.

Recreació i patrimoni junts es una idea, una idea que implica una necessària col·laboració entre dos àmbits aparentment separats per afavorir l’arribada dels dos al gran públic. I com a prova, us recomano que abans visioneu aquest vídeo realitzat ahir mateix a Alcubierre, on entitats d’arreu es van trobar a les trinxeres de la Ruta Orwell amb l’objectiu comú d’explicar història.

Vídeo de gran valor, que resum perfectament el significat de la idea, ja que es fet des de fora d’aquestes línies i sense saber qui el va gravar, si més no en persona.

Però, que implica aquesta idea? La seva resposta es col·laboració entre entitats, ja que no poques vegades l’escenari patrimonial serà “propietat” d’una entitat municipal, privada o mixta, la recreació vindrà d’una associació especialitzada. I ambdues volent normalitzar la història del nostre país, per bé que de maneres diferents, i com diem, compatibles.

«Recreadors, escenari ben treballat i medis de comunicació són un còctel perfecte per arribar al públic.»

Així doncs, i després d’aquestes breus línies, simple reforç d’un producte gràfic molt potent, només resta convidar-vos a pensar en si vosaltres, sigui quin sigui el vostre grau d’implicació possible, podeu unir-vos a aquesta idea i fer camí junts. Que si hi ha voluntat, hi ha solucions.

Oriol Miró Serra.

20 de Maig de 2019.

Recreadors, escenari ben treballat i medis de comunicació són un còctel perfecte per arribar al públic.

Hastag: #recreacioipatrimonijunts

On treballa actualment Conèixer escenaris de la Guerra Civil Espanyola?

A dia d’avui conèixer escenaris ha canviat respecte el seu origen, amb plantejaments teòrics que no van reeixir del tot, motiu pel qual s’han anat explorant altres vies, tot aprofitant les existents o obrint-ne de noves. Tant en la part digital com presencial, parts complementaries l’una de l’altre. No oblidant la part patrimonial. Tot sense oblidar el principi pel qual va ser creat.

En la part digital la pàgina que llegiu ara segueix activa malgrat daltabaixos, volent ser encara un centre per les seves característiques per l’escriptura més elaborada en comparació a Twitter i Instagram.

Si bé twitter va néixer amb la pàgina, sent en si un complement per que arribessin al contingut que podeu trobar aquí, aquest té el seu llenguatge i una mica de dinàmica pròpia, per bé que bastant fidel al seu principi.

Un dels retalls de text que trobareu a Instagram

El que ha nascut diferent es Instagram, volent ser una eina real d’ajuda al recreador i no recreador. Si entreu veureu que es de naturalesa poc gràfica, i es que es basa en imatges de llibres que expliquen quelcom interessant o útil. No es un grafisme improvisat, i es que en una època de texts curts i imatges cal recordar d’on ve el coneixement, que entre moltes altres fonts la lectura segueix sent important. Òbviament es un canal que s’alimenta d’un tot, i també anuncia altres continguts, però en una proporció que no desvirtua el seu principi.

En la part presencial, i per entrar en la part didàctica de la recreació històrica tot apartant el joc massa present en el gran públic, he optat per aprofitar de ple la confiança de la que gaudeixo amb l’equip de Didpatri. Tot treballant en els joves que segueixen més enllà del màster de patrimoni i museologia del que són origen, i es que treballar amb ells es treballar en els futurs planificadors de museus, associacions o altres entitats culturals, entitats on la recreació pot ser molt útil ara i en un futur no molt llunyà.

A Lleida es va estrenar la recreació civil

També ha pujat la part organitzadora d’esdeveniments, sempre de la mà d’alguna entitat cultural que ha confiat en la recreació històrica com a complement de la seva jornada. Jornades que intento enriquir amb expositors fixes i didàctics propers a la gent, més efectius que les grans batalles per bé que menys espectaculars. Però el que compta es l’arribada a la gent, cosa que ja s’ha fet a la Seu Vella de Lleida i Subirats com a principals intervencions nascudes aquí, i ajuntant-se en actes ja organitzats quan això ha estat possible. Naixent d’ella una col·laboració entre entitats d’allò més necessària, i que pel moment diria que dona excel·lents resultats.

Moment de la conferencia de la darrera edició de 2019 a Subirats

La part patrimonial, que podria ben bé ser una derivada de la presencial, es basa en exposicions, xerrades o serveis de guia. Cosa que dona un contacte directe amb la gent, qui ha de prendre consciencia de que allò que esta al mig del no res també es patrimoni.

Les exposicions són potser allò que no estava pensat, però la vida te les seves dinàmiques i a base d’ajudar al muntatge de les exposicions de Didpatri va arribar el dia en que vaig poder cedir material propi per l’exposició de Sota les Bombes, a data d’avui exposada al Prat de Llobregat.

Sota les bombes a la seva estada a Granollers

Exposicions que han fet que sorgís una amb material propi que encara circula per terres de la Batalla de l’Ebre, i es que coincidint amb el 80 aniversari de la Batalla de l’Ebre, els meus esquemes de fortificació van ser triats per una exposició que donava valor a les notes de camp, Ciència Crua es actualment visitable a Pinell de Brai.

Ciència bruta a Pinell de Brai

Sobre les visites, en si són les que va iniciar en Josep Mata al CESUB i que va pensar en mi per ser el seu successor en aquesta activitat.

Cada tercer diumenge de mes podeu descobrir les trinxeres de la Ultima Defensa de Barcelona

Afegint jo la millora de fer-les uniformat, de manera que el visitant descobreix unes desconegudes trinxeres de la mà d’un soldat, creant una experiència més inclusiva i didàctica, activitat que sembla que també dona prou bons resultats.

Moment d’una xerrada a Artesa de Segre, en una exposició de fotos sobre Recreació Històrica

El dit i les xerrades per ara ocasionals creen un total d’activitats que cada vegada arriba a més gent. Contribuint a la normalització d’aquest període històric que de ben segur anirà a més, convertint-se tal vegada en un de tants motors econòmics de municipis o entitats, tal vegada un dels llenguatges més entenedors a nivell administratiu.

 

Oriol Miró Serra.

31 de Març de 2019.

Lister i Joan Ventura, les memòries grans i petites.

Nuestra Guerra,memorias de un luchador, de Enrique Lister i El meu diari 1937-1939, de Joan Ventura i Solé. Ambos llibres són memòries, per bé que de formats i graus de personatge diferents.

La Primera, la d’Enrique Lister es la d’un gran comandant, que prenia els seus apunts, que estava a les grans taules de decisions i que en conseqüència entenia l’objecte de la batalla, escrit de manera a vegades distant. La segona es un soldat, que també pren les seves notes en forma de diari personal que va directe al ventre, però que no entén els grans objectius, cosa que no significa que no entengui de tàctica, però que molt sovint se li escapen els grans objectius de batalla.

Nuestra Guerra, memorias de un Luchador es en certa manera un repàs a la seva vida, per bé que l’objecte principal es la Guerra Civil de principi a final, podent observar la seva progressió en els escalafons de comandament.

En la obra trobareu un bon anàlisi de les batalles en que participa, tàcticament i numèricament, així com un anàlisi de les causes del resultat de la batalla, que sigui per bé o per mal respiren un aire justificatiu i de critica a certes grans direccions de batalla, fins i tot de decisions polítiques quan ho creia convenient. I es que en les seves línies trobem una defensa aferrissada de l’exercit nascut del poble, recordant sempre que pot als caiguts sigui quin sigui el seu grau. I potser sigui per aquesta defensa dels senzills que també veurem articles en defensa a la seva figura escrits per periodistes i poetes del moment.

També trobarem greus atacs a l’anarquisme, anarquisme que ell s’encarregarà d’abolir a l’Aragó servint-se de la seva unitat. Altre cop també atacarà als dirigents anarquistes, valorant al combatent senzill, que segons ell només ha estat mal dirigit. Arribant a la conclusió que quan defensa l’exercit del poble no ho fa per complir, ho fa de cor.

Però també viu el final de la guerra, ja que si es cert que travessa els Pirineus amb els seus soldats el febrer de 1939, després d’haver defensat fins el final el territori català, però es que torna a la zona Centre – Sud per seguir la lluita.

Lluita que no podrà ser possible, ja que es trobarà un esperit poc combatiu que no ajuda gens, i es que les maniobres de Casado (coronel a qui també li dedica dures paraules), per derrocar el govern comunista de Negrín ja no tindran aturador i acabaran en cop d’estat per intentar buscar un final honrós per la guerra.

Cop d’estat pel qual es veurà obligat a fugir, ja que de sobte els comunistes passen a ser perseguits, gairebé tant com ho van ser els feixistes a principi de guerra.

Amb tot, si podem dir que a vegades es una lectura densa, es una lectura del tot necessària, ja que va més enllà de les maniobres militars per la qual podem entendre moltes coses de les que van passar en el conflicte.

El meu diari, 1937-1939 es l’antagonisme a la primera obra comentada, un diari personal d’un jove de Valls on s’expliquen les petites coses. Des de la marxa de voluntari abans del que li tocava per quinta, a com es viu a les trinxeres, passant per la vida a un CRIM (Centre de Reclutament i Instrucció Militar) quan es cridat a files i que el farà canviar de unitat. Amb que viurà els episodis de la Bossa de Bielsa i Batalla de l’Ebre, per acabar sent capturat als voltants de Tarragona a gener de 1939. Tenint la oportunitat de conèixer la condició de presoner.

Es comparant les dos lectures que veiem que l’autor del diari rarament entén les grans maniobres, per la seva lectura ordenada per dies ens dona grans coses. El valor del menjar, la importància de les cartes de casa i cap a casa, els desitjats permisos, la por en combat, els enemics naturals com el fred o la calor, la falta d’higiene en trinxera i moltes altres experiències us arribaran directes. I es que el fet de ser un diari personal es la seva força.

I he presentat les dos lectures juntes per que es com van ser llegides, fent una experiència lectora que em va donar els dos perfils. El que Lister anomena retirada ordenada a l’Ebre Joan Ventura ho va viure caòticament, potser no advertint que aquells companys que deixa a la riba on es combat mentre ell travessa…són els que faran de tap per que ell marxi amb la oficina de la unitat.

Sent aquest exemple un de tants de les diferencies de com es viu una mateixa situació depenent d’allà on estiguis, i que hem d’entendre com a recreadors o com a interessats en la història.

 

Oriol Miró Serra.

29 de Març de 2019.

 

Lectures per una recreació, Lopera, i la “neutralitat”

Com suposareu, aquests mesos ha estat un seguit de lectures, per bé que no s’han reflexat, i es que qui m’hagi seguit per altres bandes sap que he patit un càncer que m’havia deixat fora de combat creatiu, si més no en la part d’escriptura, durant un temps. I tot i que m’he promès posar-me en pau amb vosaltres, la vida te el seu ritme i ara us vull fer la critica de tres llibres que tracten del front andalús. Explorats o rellegits en motiu d’un futur viatge recreacional per aquelles terres, i, com ja sabeu, si puc vaig informat als llocs.

Tres han estat les lectures. Con los rojos en Andalucía de Joe Monks, i Asedio al Santuario de Santa Maria de la Cabeza de Andújar i La Guerra Civil en Lopera i Porcuna, ambdós llibres de Antonio Marín Muñoz.

Bo i sabent que encara podria entrar més en un front tan ampli, però la urgència i la proximitat en ubicacions de la futura recreació han fet que aquests fossin els escollits.

Con los rojos en Andalucía ja era un vell conegut, però que ha estat un plaer retrobar les seves línies malgrat poques hagin estat les sorpreses.

Les memòries d’un combatent irlandès a les batalles de Lopera i Pozoblanco, carregades de detalls que fan entendre la vida d’un soldat i que poden dotar a un recreador de recursos personals. Passant aquests per anècdotes, maneres de moure’s d’un soldat i acabant per vicissituds polítiques del moment que de ben segur utilitzareu. Per bé que te la gran limitació que solen tenir les memòries de soldats, la seva visió rarament passa més enllà de la de batalló, escapant-se les grans visions tàctiques que si trobareu en llibres de comandaments.

La Guerra civil en Lopera y Porcuna ja es d’un altre estil, de llibre escrit ja en temps de democràcia i volgudament neutre. Ha estat una sorpresa agradable, no parla només dels fets històrics, també dels vestigis que van deixar els combats i dels fets posteriors a ells. Sent la seva lectura recomanable.

Amb tot te un però…la volguda neutralitat mira molt cap al bàndol franquista, en part explicable per la naturalesa dels combats al voltant d’aquests dos municipis, però mestre…com es que sempre cites els noms dels caiguts franquistes? Es que els 9 ciutadans de Lopera i els 52 de Porcuna que has trobat al registre de defuncions del 39 al 50 no tenen nom? De veritat només has trobat un nom d’un destacat socialista?

Sincerament, i estic segur que no hi ha mala intenció, però la neutralitat em grinyola per moltes bandes.

Asedio al Santuario de Santa Maria de la Cabeza de Andújar també ha estat de gran interès, ja que representa un d’aquells episodis que ha esdevingut mite del conflicte, i que només coneixia per sobre. Per bé que molt centrat en la epopeia defensiva dels 250 combatents assetjats i familiars arrossegats al santuari, no costa destriar el gra de la palla gracies a que també contempla la versió republicana.

Interessant per que veiem les diferencies en comptar les coses, el que pels assetjats són 6 tancs per als republicans es un blindat tret de Jaen cap al final i que poc va fer. La potent artilleria republicana que descriu el Capitán Cortés (assetjat) no es tal si mirem les paraules del Tinent Coronel Antonio Cordón. Els milers d’homes disposats a assaltar el santuari que descriu el Guardia Civil, en ocasions van ser només un miler i en el moment màxim no passen de dos brigades malmeses que ni molt menys devien ser els 10.000 que citen els assetjats. I la insistent aviació republicana que bombardeja dia si, dia també…, tampoc es tan si mirem les memòries del comandant lleial al  govern democràtic.

Amb tot aquestes diferencies són il·lustratives de les exageracions o reduccions que es podien fer en campanya, fos per atribuir-se mèrits o per justificar derrotes. I es que no deixa de ser destacable que aquest venerat santuari aguantés de agost de 1936 a l’1 de Maig de 1937, auxiliat gairebé només des de l’aire.

Amb tot, altre cop la neutralitat es desvirtua, les seves línies respiren en favor dels revoltats contra la república, per no dir que la versió republicana es un darrer capítol del llibre, seguit aquest pels noms dels morts  durant la defensa del santuari. Sent aquest l’autèntic final de la obra…

En qualsevol cas, i deixant a l’aire un munt de reflexions sobre la neutralitat del arxius, acceptació o no de la versió donada als arxius, acceptació del direccionalment de la memòria segons zona geogràfica i moltes altres preguntes que bé mereixerien un article sencer. He de dir que recomano aquests llibres, cada un com el que es. I que si podeu fer-hi un cop d’ull feu-li.

 

Oriol Miró Serra.

28 de Març de 2019.